Tot i així li vaig donar prioritat al cap de setmana, ja que em venia de gust poder passar-lo amb aquestes dues bestioles que tinc a Camprodon com a amics, la Imma i en Gerard, aprofitant així l'oportunitat de compartir amb ells la cursa curta d'Ulldeter.
Així va ser tot. Dissabte després de treballar arribava a casa a les 16, dinava i em feia una petita migdiada, per recollir-ho tot, fer la motxilla i cap a Camprodon. Arribava al poble a les 22, just per menjar alguna cosa i a dormir, hi van haver-hi sorpreses i una bona rebuda amb un sopar a punt per entaular-se, són uns amics genials!!
Després de passar una nit força bona el cos em demanava dormir més, però no hi havia més temps. Vaig fer el manta bastant i em llevava a les 6:30, massa just per esmorzar i anar a buscar el dorsal. Així quan vaig començar a córrer encara m'anava tornant, no li vaig donar importància fins que la cursa es va iniciar de veritat.
Ens vam trobar amb tot el volum de corredores i corredors que escalfaven i quan vam arribar a meta ens vam saludar, entre els que ens coneixíem, en Marc, l'Adrià, en Jordi, amics i companys de l'última experiència a la Garmin Trail Team, també eren allà. També vaig trobar-me amb en Daniel Pérez, que fèia molt temps que no ens vèiem, a lUri Permon i la Maribel dels Oju ke passu!!
Quan va començar a pujar sense treva muntanya amunt, és quan ho anava trobant, no em sentia del tot bé, però no hi ha mal que per bé no vingui, vaig afluixar deixant-me seduir per les vistes, que allà adalt, crestejant abans de la roca dels tres bisbats eren espectaculars.
Sentia la pluja que picava lleugerament a la galta dreta, accelerada pel vent. La vista de les valls a les dues bandes valia la pena, era la compensació a l'esforç que estàvem fent. Després d'un silenci que ho calmava tot, de cop baixàvem a la vall i sentíem com ases i vaques estaven de verbena encara, bramant i mugint com si s'acabés el món. Feia molta gràcia, era un contrast que el vaig apreciar amb molt d'humor. A continuació passàvem per l'avituallament i tornàvem a pujar el que quedava de desnivell positiu. A dalt del cel vèiem voltors que sobrevolaven les muntanyes planejant amb gran magestuositat, quin bonic regal. Un cop acabava la pujada, ja només quedava baixar pel prat i després pel bosc alpí, aquesta era la meva.
Vaig començar a aprofitar la baixada per recuperar ritmes i em trobava bé, cada cop la pendent era menys empinada i es podia córrer més. Quan ja gairebé era abaix vaig veure que m'indicava a 100m un últim avituallament. Anava molt ràpid, per un corriol de pissarra, tenia ganes de córrer i això fèia, fins que de sobte vaig entrebancar-me i no vaig poder controlar la caiguda, vaig aterrissar frontalment amb les mans i a l'aire pensava, menys mal, però de sobte vaig fer una tombarella i vaig ensopegar amb una roca al cap. Em vaig aixecar, anava afectat per la cafeina del gel que m'havia pres abans de la baixada i em notava el cos molt activat. Podia caminar i córrer, em feia una mica de mal el genoll i la cadera esquerra, em vaig tocar el cap i em rajava sang. Sorprenentment hi havia una ambulància al costat de l'avituallament, "no crec en les casualitats", vaig demanar que em miressin la ferida i em fessin una valoració i em van dir que tenia força obert. -Millor t'ho miri un metge uns quants punts t'enduràs!! km gairebé 21, allà va acabar la meva cursa. Més val que es quedi en una anècdota. Aquesta és la última imatge on em van veure córrer.
Vaig conèixer a en Carles, de Cerdanyola, voluntari, curiosament coneixia a la Itziar, familiar meva del mateix poble, el món és un mocador. Afortunadament no vaig perdre el coneixement, sí el seny, baixant tant ràpid. A vegades és al contrari del que es diu "Es pot perdre molt més a les baixades que a les pujades" especialment en el meu cas, si caus i has d'avandonar i encara que no em vaig fer més mal. La impotència de no acabar-me de trobar bé em va fer ser massa impulsiu, arriscant fins a un punt extrem, el risc el vaig pagar car, tot i així tot va acabar bé. Després de 2 hores vaig aparèixer així, amb un sushi al cap!!
Bé, una gran alegria veient el meu amic Marc García Villodres pujant al podi sub23, i és que va de pujada, està adquirint una experiència brutal cada cop sap fer millor les coses, això només és un premi per la seva continuitat i alegria que hi posa. Felicitats Marc. També vaig poder fer-li costat a l'amic Joan Caldenteny en l'últim km de la marató, quin tiu més dur, aguantant el tipus i sobreposant-se a una deshidratació, arribant a meta amb un gran somriure, aquests joves apunten molt fort!
Ara només em queda donar les gràcies, a tots els que esteu al meu costat, al Gerard i la Imma per les seves respectives medalles de xocolata, que no està gens malament, ho van fer genial i sobretot, per tenir-vos, és un luxe per mi, trobar-me amb vosaltres i com em cuideu és sempre una alegría, gràcies per ser com sou!!
També donar les gràcies a Land, per la roba i a tots els que em feu costat dia a dia permentent-me explicar anècdotes com aquesta que tanta vida em donen. Fins aviat.
