Jo em proposava que se'm fes curta, era el meu repte, però per això havia de saber regular per arribar més o menys sencer. Es va donar la sortida i nosaltres no érem al davant, havíem de posicionar-nos bé pel camí, per estalviar-nos taps. Tot anava bé, vaig apretar buscant un lloc avantatjós, testejant ritmes dels primers, darrera de Zaid, el primer corredor, però era massa per mi. Volia anar a un ritme ràpid però havia de poder mantenir-lo i no em sentia còmode corrent tant fort. Buscant la sensació de comoditat vam creuar 2 cops un riu i poc després vaig topar-me amb l'Oriol que m'avançava.
Feia un dia gris, sense ploure i amb bona sensació de temperatura, almenys agradable per nosaltres, que no sentíem la calor. No em sentia gaire ràpid, més aviat lent, però sabia que havia de buscar bones sensacions, després d'un mes fent el mínim deixant enrere la Ultra Pirineu. Sabía que el volum fet per la prova de Bagà encara m'aportaria facilitats, encara que no molt gas, per això havia de reservar. Portava una setmana de refredat de mocs, que no acabaven de marxar i això tampoc em beneficiava. Vaig deixar-me portar pels paisatges boscosos i camins correguts en altres circunstàncies que em venien a la memòria.
Arribant a Sant Bernat em vaig recordar d'en Javier d'una ruta que vam fer pujant al Matagalls i després a les Agudes, també d'altres vegades que havia pujat, sol i acompanyat. Pujàvem al Matagalls per un camí entre la vegetació, boixos per tot arreu, pedres i desnivell, era el meu fort, a punt d'arribar a dalt em tornava a topar amb l'Oriol, eiii, com va? Oju ke passu, ja ja ja i arribem a dalt.
De sobte sentim un crit molt fort, aaaaaah!! Hi havia un noi a terra, què t'ha passat? El bessó se m'ha muntat!! L'Oriol li diu que demana ajuda, però jo sóc allà. M'aturo i li dóno mobilitat al peu perquè sé que així es va destensant, després li faig un petit massatge al bessó i em dóna les gràcies, sempre amb els ulls clucats, doncs no m'ha vist, però jo el veig millor. Continuo i de sobte em trobo amb aquests 3.
Quina alegría, em va fer moltíssima il·lusió, era un día gris, que qualsevol es queda a casa, però ells eren allà. Em vaig emocionar, mirant-los a la cara amb alegría, quins grans fans això és el que et fa sentir important.
Continuàvem direcció Coll Pregon, era un dia gris, misteriós això li donava emoció al repte, hi havia molta gent per arreu però semblava que anéssim sols.
Seguíem enmig de l'espessor i d'aquell decorat de tardor que ens envoltava i ens feia conscients de l'època de l'any que transpiràvem. Era curiós però cada cop em sentia millor.Arribats a l'avituallament del coll, seguíem cap a Sant Marçal, trobàvem grups de cecs corrent amb guíes fent petits trens agafats d'unes barres llargues, havíem d'estar atents, tots compartíem una experiència especial.
Vaig per la dreta! o Passa per l'esquerra! ho estàvem fent genial. Em sentia lleuger baixant direcció Sant Marçal, ràpid, en les corbes del camí i allà ens vam trobar al Santi i a la Rosa de la Neorural, cridant com bojos, ànim Esteve, molt bé! Quina alegría, que transmetien, perquè ells també gaudeixen veient-nos.
Arribats a l'avituallament, codony molt bo! cridaven els nens i això vaig fer, doncs el tastarem i de cop, beeeee, ja ja ja. Que divertit s'ho passaven alguns i jo també! Sabía que aviat tocava pujar muntanya amunt, quedaven 1000+ fins les agudes, vaig reservar una mica i a continuar. Vaig decidir menjar una mica més, el cos em demanava sòlid i em vaig empassar una barreta com vaig poder.
Va que ja ets dalt, ara només et queda crestejar fins el turó de l'Home i baixada! Arribats al turó em trobo al Montxi, va Esteve que tens a l'Uri a 2'30", buff, vaig pensar, ja no l'atrapo!
Què et sembla això de no haver de pujar al turó? doncs a mi perfecte, ja ja ja!!
Segueixo i ara venia la part divertida, córrer, córrer i córrer. M'encanta! començo a baixar i sento un darrera, ahh esto es lo que ayer subí en el km vertical! ostres i avui estàs aquí? tú sí que ets una màquina!
La baixada era pels camins estrets i densos del turó, semblants a la pujada al Matagalls, entre la vegetació, ràpid però controlant, amb girs i pedres però que ajudaven a frenar-se. Em sentia bé i m'agradava aquella sensació de lleugeresa que em permetia gaudir molt perquè m'adonava que havia fet molt bé la feina anterior, reservant per trobar-me bé baixant. Era l'objectiu!!
Tot d'una arribo al penúltim avituallament i veig a l'Uri sortint. M'aturo a beure aigua i després isotònic, l'arbitra de la FEDME que hi havia allà em pregunta com estic. Jo li dic que vaig tranquil, que el què vull és arribar a meta i em diu que em veu amb molt bona cara, comparat amb molts que hi havia per allà. Segueixo i al cap de poc veig a l'Uri a la propera corba, em tiro per un petit barranc que donava al camí, què fots aquí, com ho has fotut això? He vingut a cantar-te les corbes, ja ja ja!
Segueixo i seguim, sé que haig de reservar una mica per arribar, em sento bé però ja noto que començo a flaquejar. Aviat arribem a l'últim avituallament, sortim i l'Uri cau, m'aturo i vaig a veure, segueix, no m'ha passat res! Segueixo i apreto una mica, hi ha algunes pujades i tinc ganes d'arribar, potser m'estic passant. Quines ganes d'arribar als rius per refrescar-me. No arriben, no arriben, fins que arribo! passo pel mig, avancem a un i ve una pujada, no puc tirar, buf, ara bé la bona!
Apareix l'Uri, ànim segueix-me que ja hi som! queden 800m, ens diu un home que era allà. Vaig esbufegant, jo darrere aquell amb qui vaig acabar l'anterior experiència a Bagà, qui ens ho havia de dir? Els meus pares i la Pepita, ànim campions que ja hi sou! Buf quasi no puc amb la meva ànima i arc d'arribada, ell arriba saltant, jo arrossegant-me, però content, el millor final que podíem esperar, 20 i 21 amb 4h 47mins. Baixar de les 5 hores va ser posible però esforçant-nos. Això és el que li donà valor!
Després de tot ens queda una gran experiència. I a la meta ens trobem amb l'Adrià, que s'ha hagut de retirar, la Berta i son pare, grans supporters. També en Karim el Hayani era allà, quina alegria tornar-lo a veure. Un petó dels meus pares i la Pepita són la millor medecina per recuperar-se, i ja veure'm quina serà la propera! Fins aviat!
