Tècnicament no era conscient de la magnitud d'aquesta zona, només sabia els km i desnivell i em van semblar assequibles en un dia sencer uns 60km i 5500+. Em venia de gust fer una ruta sencera, reseguint tot el recorregut. Comentant la proposta em vaig trobar amb 2 tocats de l'ala com jo que van voler pujar al "carro" mai més ben dit, en Marc Villodres i en Joan Caldentey. Entre les ganes que jo tenia i l'entusiasme d'aquests 2 que van creure en el que els proposava sense dubtar, es va gestar aquesta aventura. Fer el Carros de foc d'una tirada en les hores que fes falta.
Tot pintava molt bonic i idíl·lic, l'emoció sen's enduia i va arribar el dia i tots preparats vam anar a fer front a aquest repte. Després d'unes 3-4h de viatge vam arribar a la Presa de Cavallers. Ens vam vestir, ens vam afartar i vam sortir xino xano de la presa de Cavallers direcció el refugi de Ventosa 5km aprox. Acabàvem de sopar, començava a fer-se fosc, estàvem encarcarats del viatge, valia la pena anar tranquils i deixar que el cos s'anés activant i connectant amb aquell entorn natural tant pur.
Arribàvem al refugi, volíem fer vivac i les noies que portaven el refugi ens van advertir que no era permès, però si a les 6 del matí ens aixecàvem no passaria res i ens van donar una idea on posar-nos, en un prat entre unes roques sobre l'estany negre, el més profund del Pirineu. Mai m'havia imagitat que al cel hi hagués tants estels, l'univers era el nostre sostre, el cel ens fèia emocionar. Estàvem bé, una mica de rosada humitejava l'ambient. Les hores van passar lentament però per fi es van fer les 6 del matí, hora d'aixecar-se amb la primera llum.
Emocionats i ja aclimatats, havent dormit a gairebé 2000m+, vam anar a omplir-nos les panxes abans de sortir. 2 hores després, ens trobàvem a la Ma Antonia, de l'Slop de Parets esmorzant, primera sorpres, gent de Parets pel món. Sobre les 8 del matí sortíem, direcció Coll de Contraix, sabíem on ens posàvem?
Espectacular el Coll de Contraix, per mi el més dur fet fins el moment, potser a l'alçada de la pujada a Certascan, però pujar al pic encara va ser més dur. Seguim fins a Estany LLonch, després ja va ser més lleuger, bosc de pins i els primers rossinyols ens donaven la benvinguda.
La nostra pregunta en arribar ¿És fàcil ara el camí fins el refugi de Colomina? Sí, ara trobareu una autopista, ahhhh!! Després de passar una muntanya i 2 o tres estanys més, a continuació d'una altra tartera, res a veure amb el Contraix, ara ja tot era fàcil, vam ensopegar amb un camí amb una via al costat. Això era l'autopista? poc després arribàvem a la Colomina. Vaig dinar pà amb tomàquet i una truita, en Joan amb tonyina i una cola, després una petita migdiada de 30', sortíem gairebé a les 15, però bé.
El refugi de la Colomina era un lloc molt bonic, amb molt bones vistes i un embassament força gran. El vam voltejar i el camí ens va fer enfilar per la muntanya, seguíem i un altre llac, a sobre un altre. A dalt la muntanya ens van indicar i ens van informar de com agafar la draçera per no passar pel refugi de l'Estanca, vam fer una foto només al retall de la zona per on passar, però no del punt on tallava el camí, que era un tros més de mapa. Un grup de peregrins amb grans motxilles, provinents de Sant Sebastián, Galicia... ens van dessitjar sort i ens van dir que els hi fèiem enveja, jo pensava, d'això res posa't a fer-ho i ja veuràs com no rius tant!!
A les 18 arribàvem a la cruilla per dirigir-nos cap a JMBlanch "espot" o Ernest Mallafre i aquest últim és per on tiràvem, segons indicació ens estalviàvem 30' d'anada + la tornada.
Arribàvem a Ernest Mallafré i ja començàvem a dubtar sobre les nostres capacitats de completar la ruta. Em vaig adonar que no duia targeta de crèdit, ni diners suficients per passar la nit en un refugi en cas que ens vingués de gust. "Per mi una gran errada". Ens vam omplir de força i vam seguir cap l'estany de Sant Maurici i els Encantats, "Si ens hem proposat fer la ruta sencera doncs endevant!!!".
Seguírem cap a la cascada de Ratera, l'estany de Ratera i després el refugi d'Amitges. Arribàvem al refu i una mica abans avistant cérvols al camí, quin regal més agrait! Al refugi ens vam atipar, llenties i sopa de ceba, vam sortir calentons i ja gairebé era de nit. Treballant allà em va sorprendre la troballa amb la Fàtima, companya de l'institut, que fots aquí, que hi treballes? aquestes coses sempre fan alegria.
Vam sortir a la recerca de l'últim refugi el Colomers i allà havíem de trobar un indicador que digués "Coll de caldes de Colomers" era el que ens portaria a Ventosa. Després d'avançar una estona de nit discutint sobre el component del patiment en les diferents experiències de la vida, ens vam quedar sense piles a un frontal. Ens va costar decidir si fer servir les úniques que portàvem de recanvi, o esperar-nos, al final les vam posar. Ens vam animar una mica quan vam trobar una cruilla que ens indicava que anàvem directes al Colomers, sense passar per Savoredo. Arribàvem al Colomers abans de les 23, encara ens vèiem capaços d'arribar abans de les 3 o així al cotxe.
Només arribar al refugi hi havia un indicador, Refugi de Restanca dreta, "Coll de Colomers" Ruta dels 7 estanys esquerra. En aquell moment no sabíem, faltava la paraula Caldes, però estàvem cansats i no hi vam donar importància. Seguíem per un camí o no hi havia ja marques de GR, vermelles i blanques, només eren vermelles. Vam perdre les marques, seguíem pedres, després de 2 o 3h caminant vam decidir descansar fins les 6 i seguir, estàvem cansats, no sabíem ben bé ni on érem i a més havíem perdut les marques vermelles.
Per passar la nit només teníem 2 mantes tèrmiques, un no en portava, uns pantalons llargs, els altres 2 no en portaven, una samarreta térmica, els altres 2 res. Un gore, els altres 2 no en portaven. No servia de res fer ultres si no ens adonàvem de la importància del material obligatori!! Ens podia salvar la vida en circunstàncies inesperades com aquella.
La nit es va fer llarga, llarga, llarga. No feia gaire fred, per sort però clar, potser 0 o per sota de 5ºC segur. En Marc cargolat en una manta tremolant i amb la seva samarra verda de la sort llarga de pantalons. En Joan i jo compartint manta, ell amb pantalons curts i una samarreta que jo duia de recanvi que es va posar a les cames i jo amb pantalons impermeables, samarra tèrmica i gore, tapat amb la manta i fred, no em volia imaginar com estaven ells. Jo patia per la responsabilitat que havia adquirit i veient-nos en aquelles condicions. Però sí, ho vam superar!!!
A les 6 ens aixecàvem encarcarats i començàvem a caminar a la recerca de les marques vermelles, fins que anàvem entrant en calor poc a poc. Sí, seguíem i vam passar un pla verd amb pedres i petites basses, arribàvem a una cresta i vèiem llacs més grans, no trobàvem cap indicador, començàvem a baixar i això ens incomodava perquè no sabíem on érem i les referències que vèiem en el tros de mapa fotografiat no coincidien del tot.
Ens vam desviar de la ruta cap a l'altra part de la cresta perquè ens va semblar que estàvem ja a prop del nostre refugi inicial Ventosa, però no erem allà, no vèiem a ningú, ni tan sols hi havia marques de GR. Estàvem desesperats!! Havien passat 4 hores després d'aixecar-nos, sobre les 10-11 del matí, ja no contava ni arribar l'endemà a casa, el món se'ns queia a sobre, no sabíem on érem, ni com agafar la ruta bona. Vam començar a cridar-nos i va cundir el pànic. Havíem d'anar a la una, vam dir de pujar la cresta per a veure que vèiem, era el refu de Colomers, havíem d'arribar allà! Sí, baixàvem i de sobte en un llac una noia banyant-se en tanga, uehhh, gent a la vista, vida, vida, bon senyal! El seu home era a la bora i ens va ensenyar un mapa de la zona. De sobte vam tocar de peus a terra. Havíem de seguir direcció Restanca, abans de trobar l'indicador de Coll de Caldes de Colomers. Havíem seguit una ruta específica circular dins el parc, ens havíem desviat del recorregut a seguir!
Bé ara ens tocava refer el camí fins a Colomers i pujar cap a Restanca, això vam fer, vam voler deixar les mantes tèrmiques destrossades durant la nit al Colomers i ens van dir que només recollien la seva deixalla perquè els hi venien a buscar en helicopter, vam prendre una cola entre 3 i vam marxar. Un coll guapo guapo de kmv pujant per un prat que no s'acabava i fort a munt, un cop a dalt, trobàvem l'indicador esperat, Refugi Ventosa, Coll de Caldes de Colomers. Ja tot quadrava, ens acostumem al gps i els mapes també s'han de portar a sobre, encara que coneguem la zona ens poden aportar un major aprofundiment i si no la coneixem són una gran referència més, sobretot si no en tenim altra!
Res, lliçó apresa, ja coneixíem el que vèien els nostres ulls, havíem de seguir avall per la banda oposada del Contraix, vam baixar amb ganes i ja més tranquils amb l'objectiu de fer-nos un bany a algun lloc natural i així ho vam fer. A mi personalment em va relaxar per conectar amb el moment i seguir gaudint de l'experiència.
Vam seguir fins el Ventosa, mentre agafàvem les coses ens vam relaxar una mica asseguts a l'entrada, tot aprofitant per donar les gràcies a les fantàstiques treballadores del refugi que havien estat molt amables amb nosaltres. Ens trobàvem amb en Toni Flores del Rios Running de relax també, quina sorpresa!
Continuàvem cap a la pressa de Cavallers, baixant de Ventosa amb molta calor, el sol calent del migdia deixava emprenta en nosaltres. Després de poc més 1:30 arribàvem al cotxe, sobre les 16-17 de la tarda. Vius i contents, socarrimats pel sol i amb força gana. Vaig poder avançar-me i després de canviar-me se'm va ocòrrer moure el cotxe a l'hombra on poder descansar resguardat del sol. Va ser una bona pensada! Quan van arribar en Joan i en Marc el cotxe estava més fresquet, es van rentar una mica i canviar de roba.
Havíem d'afanyar-nos per no arribar demà a casa, i sí, entre el dinar a Barruera i tot vam arribar a les 23 o així.
Buff quina películ·la, doncs sí, la tenim, gràcies al nostre reporter, en Joan, per tots vosaltres un recull de l'experiència, us encantará!
Fins aviat, gràcies a Marc Villodres i Joan Caldentey per fer-ho posible, sou increibles, sobretot per aguantar-me, per molts anys poguem seguir creixent junts, ja ja ja!!
