martes, 1 de enero de 2019

Marató de Barcelona 2018 Récord Europeu descalç.

Va ser una experiència molt plena, fent realitat el somni de poder córrer una marató descalç.

Ajudat i amb el suport incondicional de Jordi Vizcaino, qui em va acompanyar i donar alè en diversos punts.

Tot un èxit tenint en compte la caiguda per relliscada en una línia del bus, que em va provocar un cop i dolor al gluti però no em va impedir arribar al final feliç, amb força, ganes de córrer i amb els peus sense marques ni encetat.

Aconseguint un resultat molt satisfactori dins les possibilitats i els esdeveniments passats, venint de feia poc més d'un mes d'una baixa de 2 mesos a causa d'una caiguda en bici. Resultat 2 hores 52 minuts.

Us deixo unes fotos de l'aventura. I 2 vídeos a continuació. El primer és en el pas per les càmeres ubicades en diferents punts del recorregut. I el segón dels ànims rebuts pel meu amic y mentor actual en el tema del descalcisme, Jordi Vizcaíno de feetness.es











Podreu trobar la crònica a fosbury.cat. A l'apartat de sóc noticia trobareu l'enllaç a la noticia.

domingo, 30 de diciembre de 2018

Campionat del món descalcista

El passat cap de setmana 10 i 11 de novembre a Oropesa (Castelló) es va celebrar el 2n Campionat del món descalcista. Consistent en una prova de 100m sobre pedres el dissabte 10 i una cursa de 10km en un entorn variat el diumenge 11. Personalment tenia moltes ganes de participar, per una banda per sortir una mica de la rutina que he agafat des del setembre i per altra per poder obrir-me al col·lectiu descalcista més enllà de Catalunya. No sabia ben bé què em trobaria, només m'havia proposat fer un viatge fugaç i poder gaudir de l'experiència, el lloc era ideal i el moment segur que portaria sorpreses.

L'event era organitzar per Emilio Sánchez Soro, de l'organització de freerun @campeonato descalcista en facebook. Poder conèixer a Emilio era un altre incentiu, és un referent del descalcisme a Espanya doncs va ser el primer en fer el camí de Santiago des de València descalç i només pel fet d'organitzar aquesta prova i reunir a la família descalcista ja valia la pena participar-hi.

En quant a les meves circumstàncies, doncs no sabia ben bé quines eren les meves condicions per poder afrontar la prova, estava clar que podia fer-ho però a quin nivell? El setembre vaig començar un grau universitari d'Educació Social i he hagut de limitar la dedicació a córrer als 2 dies que porto el grup de corredors a la feina i entre 1 i 3 dies més en funció de la disponibilitat i càrrega de treball dels estudis. Des del meu punt de vista en la vida s'han de poder atendre cadascun dels aspectes que la conformen, hem de ser capaços de trobar un moment per cada cosa per poder aconseguir una harmonia, la nostra responsabilitat és saber-nos organitzar i és el que aporta plenitud.

Finalment es va presentar el dia i em vaig poder desplaçar al lloc, 280km anar i després la tornada. Tenia moltes ganes i suposo que això va fer que el viatge no se'm fes tant pesat. La meva idea era portar-me el dinar i menjar després de la cursa per no haver d'afegir més costos a la despesa total que eren uns 100€ 50 de benzina i 50 de peatge aproximadament.

Allà vaig saludar a molts descalcistes a qui em feia il·lusió retrobar i fer-los una abraçada.

Aquesta troballa no va ser menys. Una experiència ben organitzada en tota regla, amb molta cura, fotografies i organització que ens va permetre recórrer una part de la platja i fer un petit recorregut pel poble amb la sensació que estava a la nostra disposició, ja que gairebé només hi érem nosaltres i persones pendents de nosaltres, tot un luxe.


Agradecimientos:


Gracias Amigos del descalcismo por encontrarnos y poder seguir conociendo a muchos más integrantes. Destacar la presencia de Paco y Vero, fans mutuos con los que tanto coincidimos y tanto apoyo nos damos.

Gracias a 5 dedos Valencia por poder encontrarnos, saludarnos y por esas conversaciones tan geniales con Jesus Trejo y la presencia, sonrisa i ánimos de Conchín entre otros que me hicieron sentir muy especial.

Agradecer, como no, a la animación personalizada de Capitán Cavernícola y Jesús Paterna, con esa esencia propia que nos invade y da un toque original al evento, que no se pierda nunca esa originalidad propia, porque es algo precioso y necesario.

Poder tener la presencia de los amigos Jesús Morales y Iván Regalado, también era un incentivo para desplazarme a Oropesa. Con ellos he aprendido a correr por la montaña con el antiguo equipo minimalista cck Merrell, ellos, junto a Ricardo Campos, me mostraron el camino al descalcismo.

Dar las gracias, por esas conversaciones y conocer en persona a Xavier Gil, un joven corredor descalcista, vegano, genial persona que sorprende con su conocimiento sobre alimentación y su presencia senzilla y natural.

También una alegría poder saludar y darnos un abrazo con Pili Troterilla con quien tantas conversaciones hemos tenido por las redes sociales pero todavía no nos conocíamos en persona, me encantó poder darte un abrazo.

Un placer los saludos, abrazos y ánimos de tod@s las participantes, me llevo vuestro cariño que es de un valor incalculable. Por mi parte sólo decir que cada encuentro con el descalcismo es una oportunidad para seguir creciendo, siento que la gente sonríe y está contenta compartiendo y dándonos apoyo mutuo.

En definitiva es de gran importancia para el enriquecimiento personal, para hacer crecer la cultura y para darnos cuenta que la familia está para apoyarnos y que no estamos solos. Me encanta el nivel que está experimentando el descalcismo últimamente y esto es una motivación para seguir trabajando.


Gracias, muchas gracias y hasta pronto. Feliz Vida.

Os pongo un video para que juzgueis con vuestros propios ojos.



domingo, 13 de mayo de 2018

Mitja de Bcn i masterclass amb Jordi Vizcaino catapulta cap a la Marató

El 6 de febrer em donaven l'alta per tornar a la feina, em treien el guix de la mà, encara no sabia què tenia al genoll, em seguia molestant provocant-me una sensació de força incertesa, però no li donava importància.

Just aquell cap de setmana el 12 de febrer, era la mitja de Barcelona. No m'ho vaig pensar 2 vegades i em van oferir un dorsal, posant-me de peus a la galleda em vaig endinsar a probar sensacions, a veure si podia començar a treure'm pors i dubtes.

Volia córrer descalç però just el dia abans, fent una activació, vaig trepitjar unes pedretes per l'asfalt anant a un ritme alt i em van quedar els metatarsos tocats, no em volia arriscar i el més semblant era anar amb 5fingers. Tenia clar que després de 44 dies de baixa no podia mirar ritmes, només escoltar el cos, atent a una cadència alta per reduir l'impacte, trepitjar al centre i procurar que els braços no em pengessin massa. Vaig anar d'incògnit, doncs ni tant sols em vaig fer fotos, només 1 amb alguns amics que em vaig trobar abans de col·locar-me a la línia de sortida. 


El principi va ser emocionant perquè al cap de poc em vaig trobar al meu amic Ricardo i amiga Gema empenyent un nen amb cadira de rodes. Va ser una troballa sorprenent, ens vam fer una gran abraçada perquè va ser una sorpresa i el nen també estava engrescadíssim, alçava els braços i cridava, vam poder animar-nos i ens vam omplir d'alegria per tot el recorregut.

Estava content i atent, seguia corrent i em sentia bé, ja quan arribava al final, per la zona del passeig marítim, visualitzava un corredor amb la indumentaria del Club Triatló Parets, anava ràpid, la curiositat em feia anar a la seva caça, fins que el vaig poder atrapar, sí, era en Naza, poc després estava l'Albert. Semblava que no, però encara em quedaven forces per apretar una mica i arribar força bé a meta, només m'havia de fixar en no disminuir la cadència, això em faria estalviar energia i mantenir el ritme. Així va ser 1:16:47 o una cosa així igual que a Mataró amb la diferència que havia estat de baixa, però amb les habilitats que disposava tot era posible. I el millor és que no em feia mal res.

És que córrer descalç o semi descalç té moltes avantatges, sempre i quan t'acostumes i segueixes una bona tècnica. Estava al·lucinant i molt satisfet.

Doncs va ser poc després de la mitja de Barcelona quan vaig voler quedar amb en Jordi Vizcaino, de feetness.es per seguir pulint detalls i dubtes sobre si fer la marató de bcn descalç. Em vaig quedar amb un pam de nassos, després d'una masterclass plena de detalls i de feina que encara haig d'assimilar, vaig poder apreciar el coneixement i entusiasme que hi posava la persona que hi havia darrera de l'entitat, que feia poc més d'un mes, ens havia fet un clínic descalcista i havia aconseguit omplir d'esperances i noves il·lusions a molts i moltes, així com a mi mateix, sens dubte.

Així va ser, em va quedar clar, havia de practicar la tècnica del córrer natural, no hi havia secret, fent incís en els aspectes concrets, braçada, activació de core i que la mirada/barbeta mirés al front, no aixecar-la massa per controlar la curbatura lumbar. Aquest últim aspecte és un dels meus màxims objectius, reforçar core i lumbar per controlar la zona abdominal. Igualment i de forma general, millorar tonificació de quàdriceps i isquios també era important, però sobretot agafar consciència corporal per no deixar que la corbatura lumbar em fes trontollar la posició a l'hora de córrer.

Marató d'Empúries - Campionat de Catalunya 2018 - Una fita històrica

La marató d’Empúries aquest any 2018 s’havia programat com una fita històrica, en record als assentaments grecs i romans i a la marató de Roma del 1960 on va guanyar Abebe Bikila descalç, fent un record nacional l’atleta espanyol Miquel Navarro, el qual estava present a l’acte. Va ser un honor tenir-lo allà, en Miquel, amb el seu somriure, no hi havia dubte que encara vivia la seva afició i se n’alegrava de veure’ns vibrant fent el que li havia donat a ell també tantes alegries, encara que adonant-se de tot el que havia canviat amb el temps. L’evnt s’havia organitzat a raó del campionat de Catalunya de Marató i amb les curses de 10 i mitja configuraven la primera experiència amb 3 categories descalcistes i minimalistes en cadascuna de les distàncies.



Després de la marató de Barcelona i d’anar superant etapes després de la caiguda que vaig tenir en bici el 22/12/2017, em presentava a Empúries amb ganes de superar aquell rècord europeu descalç de 2’52 que havia fet anteriorment. Em feia molta il•lusió la marató perquè era la tònica planificada per aquest any i així anava agafant ritmes per les curses de muntanya que continuarien, però per sobre de tot, el fet de trobar-me a més gent descalça i poder-me mesurar amb algú més de nivell, també em despertava força interès. Tenia curiositat en saber el circuit i mentre m’explicaven el recorregut ja em vaig començar a posar nerviós. Volia memoritzar-me’l per no perdre’m i saber on em tocava anar en cada moment però després de mirar-me’l i donar-li voltes, vaig decidir que em deixaria portar per la meva intuïció, que si estic tranquil, no em falla. Em feia una mica de por el fet que em deien que passava per parts on no hi havia gent i anava variant pujant per una banda i baixant per l’altra. Finalment vaig confiar en la senyalització, en la gent del camí i en la meva intuïció, tot plegat havia de ser més o menys senzill perquè tothom sabés per on tirar.

Tal com m’havia proposat, vaig començar observador, corrent a un ritme fàcil, agafant lloc en el carril bici que deixava les ruïnes, aglomerat de corredors. Estava content però curiosament conservant la calma, suposo que el fet d’escoltar el cos i centrar-me en controlar el ritme per portar una respiració còmoda, impedia a la meva ment anar-se’n cap una altra direcció. No pensava en res en concret, simplement era allà, observant les cales, el bosc, aquell dia que segons la previsió havia de ploure, però si més no, no ho semblava i tot plegat em feia gràcia, s’havien equivocat de previsió? Feia una temperatura genial.

Primer avituallament, vaig agafar una ampolla i no em va agradar veure com es llençaven els envasos per terra indiscriminadament, no estava disposat a fer el mateix, em vaig guardar l’ampolla, al cap de poc vaig veure un contenidor, em vaig desviar per obrir-lo i vaig llençar l’envàs a dins.


Arribada cursa de 10 femenina

Fins que no vaig arribar a l’alçada del càmping “La balena alegre”, no em vaig adonar que anava conservant massa. Va ser quan un corredor dels grups de davant va aturar-se a fer un riu, en veure que volia recuperar el grup i agafava ritme, vaig decidir tantejar-lo, acompanyant-lo fins el punt que el vaig deixar enrere i vaig seguir la meva cursa. A partir d’aquell moment ja tenia el ritme agafat, era molt agraït i fàcil de mantenir, comprovant el rellotge era sobre uns 3”45-3”50 si el mantenia podia aconseguir un gran resultat, encara quedava molt i em donava la sensació que un bessó se m’estava carregant, però potser es quedava en allò i res. Em vaig concentrar en relaxar-lo, perquè no fos jo qui em provoqués la tensió. Tornant del primer tram em vaig creuar amb l’Ángel Ramon Abella, volia conèixer-lo abans i saludar-lo abans de sortir, però no va poder ser ja que no el vaig trobar. En aquell moment ens vam veure de cara, ell em va cridar, ens vam mirar i un sormriure va sorgir, em va encantar, perquè ens comunicàvem en la mateixa sintonia. En aquell moment vaig sentir un moment de dubte, ho estava fent bé? Estava anant massa ràpid? L’Àngel Ramon és un gran corredor, 2n en el campionat del mon descalcista, si jo fallava no seria gens estrany que pogués ser ell el vencedor. 



Amb l'Àngel Ramón al final

Mirava al meu voltant i veia camps verds, paisatges de parc natural i sentia la natura al meu voltant, un somriure se’m dibuixava als llavis. Vaig arribar de nou a la cruïlla per anar cap a les ruïnes, on em vaig trobar a un amic del gimnàs, en Rubén, que em va dir que em vindria a veure, anava en bici i em va dir –Ja em pensava que t’havies rajat, amb aquest temps!! No em coneixia, amb el que a mi m’agrada la pluja, entre la fixació que tenen els corredors de Ca n’Arimon, del gimnàs on treballo i les curses de muntanya on t’ensopegues amb els canvis de temps sobtats, m’han fet agafar-li gust i ho prefereixo a la calor.

Després de les ruïnes em vaig trobar als meus pares esmorzant –Ei Esteve, que vas molt bé, no ens pensàvem que arribaries tant aviat. Va saltar mon pare, ma mare corria per intentar donar-me aigua, -Tranqui ma, ja no m’atraparàs, la dona corria emocionada –Estic bé mama, no et preocupis, acaba d’esmorzar!

Arribava al poble, tot anava genial, un cop creuàvem el centre i arribàvem al costat del mar, passàvem pel costat d’unes terrassetes on hi havia força animació, la gent cridava,-El primer descalç! Després d’una mica ens trobàvem amb músics tocaven amb molt entusiasme, regalant-nos ànims amb la seva banda, els hi donava les gràcies i després, per sorpresa, em trobava amb en Jordi de feetness.cat, que ja tornava, que genial. -Ei Deu, què dimonis, vinc amb tu!! Allò era fresc com un glop d’aigua, com m’encanten i s’agraeixen aquests detalls, viure el moment, l’experiència, al final això és el que t’emportes. Com estàs? Com vas? Vam conversar i em va gravar. Em costa molt gravar-me en carrera, perquè em centro molt més en les meves sensacions i no acabo de ser capaç de pensar on tinc el mòbil, no sé és un tema pendent. Però em fa molta il•lusió que ho facin perquè després puc rememorar el que he estat vivint i em fa molt goig veure’m riure i campar com una bestiola. Va ser curt però molt profitós, ens vam acomiadar al cap de poc, ens vam donar ànims i em va dir que ens veiem a la meta. Ell és encantador, aprenc molt de la seva saviesa com entrenador i com a amic. Ens va fer un clínic descalcista que em va agradar tant que el vaig contractar com a entrenador personal. En una sessió em va traspassar uns quants aspectes tècnics que encara no he acabat de pair. Trobar-te amb amics en carreres així et dóna molta vida.


Increible rebuda final, abraçades i agraiments

Les indicacions estaven bé, no hi havia cap problema. Quan arribava al centre del poble, ja tornant, un senyor en un portal em va dir –Ves corrent delcalç ves, que amb el temps et portarà problemes! Jo li vaig respondre –Molt bé, ahh sí? felicitats, tal dia farà un any!

Al cap de poc arribava a la mitja marató i hi havia una circumval•lació on fèiem una mica més de volta que els de la mitja i després ens incorporàvem en el mateix recorregut. Una mica més endavant em prenia el primer gel, estava bé, però sé que sobre el 26 m’acostuma a donar una baixada i així l’evitaria. Al cap de poc em trobava amb la meva mare que em donava aigua hipertònica, aigua amb aigua de mar, li feia una bona glopada i la dona, em deia: -No t’aturis! -Sempre va bé caminar una mica mare, gràaaaaacies!!

Poc després em trobava amb un altre descalcista, el vaig veure força decaigut, anava a seguir, però em venia de gust saludar-lo, presentar-me i donar-li ànims, ell estava a punt d’acabar i jo devia estar en el km 23 o així. No podia deixar passar aquella oportunitat, en certa manera era allà, a tots ens agrada que ens animin i els descalcistes som com una família, fer-nos costat ens ajuda a creure més en el que fem. Era en Fredy, vam xocar les mans i allò a mi també em va donar molta alegria per seguir. En realitat encara em quedava una bona estona de carrera.

Va ser a la recta del Càmping de nou quan veia a un corredor despenjat i fins que no el vaig atrapar no vaig parar, era en Josep de Térmens, que ens vam conèixer a la marató de Barcelona, m’havia dit al principi de la cursa que en aquesta intentaria guanyar-me, però ell no sabia que a l’anterior jo no estava tant bé. La qüestió és que m’estava pixant, vaig aturar-me uns instants i vaig tornar a atrapar-lo i ell em diu: - M’està a punt de donar una punxada al bessó, tu ves tirant que vas molt bé.

Vaig seguir, em sentia genial, amb força per mantenir el ritme i de sobte, una gota, dos gotes i una pluja torrencial va començar a caure. Observava al meu voltant, no podia ser millor, acompanyat d’una gran pau, silenci i natura al meu voltant, respirava i em contemplava, em sentia tant bé. Aquella sensació de soledat m’encantava, és el que m’ajuda a connectar molt més amb mi, era jo i l’entorn, érem un i plovent, em sentia fresc i refrigerat, com un animaló, no podia ser millor, aquell somriure foll em va tornar a sorgir i ja no me’l podia treure de la boca.

Anàvem cap el poble a bon ritme i ja només quedava una volta, les sensacions no podien ser millors, tenia previst que quan arribés al km 32 o així em prendria un segon gel per acabar amb força i així ho vaig fer. Malgrat la pluja els músics seguien tocant amb força i motivació. Em dóna alegria la música perquè jo també he tocat en una banda i és molt sacrificat, però tot i així els que ho fan, ho fan per gust i això és d’agrair i és el que ens arriba als que estem al davant, els vaig fer un ok amb el dit i vaig seguir.

Quan em quedaven ja uns 10km vaig adonar-me que encara tenia ganes de córrer i vaig apretar, sabia que podia fer alguna cosa gran si tot seguia com anava i em vaig concentrar, sentia un pessigolleig per dintre que em deia que tot rutllava. Tenia la sensació que quan arribés a meta ja deixaria de córrer, com per voluntad divina. Seguia i seguia i arribava al km 39, últim avituallament -Vas 7º!! Veia un corredor a la llunyania a bon ritme, dintre meu –Va, intentaré agafar-lo, pel Jordi, pels descalcistes i per mi, a per totes, si l’enxampo potser puc fer podi de categoria. Vaig començar a córrer tot el que podia, però reservant un xic pel final. Se’m va fer una mica llarg, quan entrava al carril bici, un asfalt força rugós i punxegut, ja el veia a prop, el podia enxampar, havia de córrer tot el millor que sabia per afrontar aquell tram tècnic a ritme, sense fer-me mal. I sí, molt a prop de meta l’agafava, el pobre se’l veia atrotinat i per mi era un joc, ja feia estona que anava a sprint, l’home em va mirar i va posar una marxa més, com si li anés la vida, ja no el podia atrapar, aquella no era la meva guerra, però havia aconseguit el que em proposava, acabar fort, que més podia demanar?



Arribava a meta, sentia als meus amics descalcistes i minimalistes que m’esperaven, súper rècord, súper rècord, escoltava amb molta força, les emocions brollaven dins meu, una gran alegria m’omplia per tot plegat, per veure 2:45:22, per l’alegria de les seves cares, per ser allà i poder-ho compartir amb elles i ells. En *Miquel Navarro, el seu somriure de veure’m allà, els amics descalcistes als que vaig abraçar, volien fotos.

En arribar a meta un periodista del canal 10 em va demanar respondre unes preguntes, estava molt emocionat i em sentia molt i molt bé, allò era el millor resultat que podia demanar, un minut més que a Barcelona feia dos anys, però en aquest cas descalç i després de superar molts imprevistos i de preparar-me d’una manera molt diferent i amb molt menys temps. Havia gaudit el doble, acabant molt millor, sense càrregues i sense oscil•lacions mentals i físiques, estava adaptant-me a la distància? Tenia tota la pinta.


Podi marató descalcista, Àngel Ramón, Esteve i Alberto

Fent síntesi d’aquell cap de setmana em quedava amb la importància que havia tingut trobar-nos. Havia pogut escoltar la forma d’alimentar-se d’en Jose Luis, per mi un referent en aquest aspecte, sempre he considerat que sap molt bé el que fa. Viatjar junts, xerrar, conèixer a més família descalcista com l’Alberto de València, passejar i anar a dinar i sopar plegats. Trobar-nos i compartir les nostres penes i glòries ens feia créixer i qui sap? potser a l’estiu hi hauria una altra cursa de muntanya a Tèrmens de la mà d’en Josep, en les festes del seu poble, tot estava per arribar.



Ignasi, Esteve i Jose Luis. 1rs de cada cursa, 10, mitja i marató.

Només em queda donar les gràcies a l'Antonio per haver fet plans reservant habitació, sense ell hagués estat molt més complicat. A tots els amics, amigues, companys i companyes minimalistes i descalcistes. A tots els que ens van fer costat, els que no i els que ens van fer reflexionar. Gràcies pel suport dels meus pares, em va fer molta il·lusió que sortissin de sobte de sota les pedres... A aquella personeta màgica que va treure els vidres de la carretera, em va fer una super samarreta i va aconseguir amb la seva força i alegria de donar-me tanta força, ehhh Jordi, felicitats per aquests fregats de muntes, que ens dónen tanta alegria a tants. En definitiva gràcies a tots i a mi mateix per saber gaudir del que m'agrada de la forma en què ho faig, com no, ens estimo!!

Us deixo un vídeo del resum de la marató on em podreu veure dient unes paraules fent síntesi de l'experiència a partir del minut 2'.



Propera parada Marató de Saldes el 20 de maig. Fins aviat.

jueves, 22 de marzo de 2018

Sotrac important, maledicció o oportunitat?

Tot va començar amb la mitja de Mataró descalç. La meva perspectiva del descalcisme va fer un gir, adquirint un gran valor per mi.

Però després de la Neorural, el dia 22 de desembre encara em vaig adonar molt més de la seva importància en la meva vida i del per què havía adquirit totes aquelles habilitats que em feien tant feliç.

"A la vida tot serveix per alguna cosa, res és per casualitat".

La questió és que el dia de la loteria del 2017 la meva vida va prendre un gir inesperat, vaig caure en bici, semblava que res, només una fisura en el metacarpià, però el genoll dret em feia molt mal, no em podia ni posar un mitjó, quan estirava o doblegava la cama per posar-me al llit no era gens agradable. Total, pensava que eren les cremades que quan es guarissin s'arreglaria però no. Ni tan sols em van demanar fer una resonància. Se m'havia acabat córrer?

Entre que estava de baixa i havia de demanar que m'ajudessin per moltes coses, vaig entrar en un sotrac. Jo aturat, la primera vegada a la meva vida, i no eren pas unes vacances, què podia fer? Ni m'ho plantejava, vida sedentaria pura, mals hàbits, vicis transtornadors que jo els feia encara més nocius. Finalment vaig dir prou, aquell no era jo, on era jo? Aquella sensació m'estava matant. La pregunta que em va fer reflexionar va ser:

Com puc fer que aquesta situació sigui una oporunitat per mi?

La resposta va ser llegir, paciència, estar amb mi, demanar ajuda als amics, a veure qui estava al meu costat? Vaig mirar a les prestatgeries de casa meva a la recerca d'aquells llibres que tenia pendents i vaig començar a devorar, odiava la lectura, però a mida que m'apropava començava a agafar-ne gust.




Una novela infantil, una altra juvenil, un llibre del perfil de l'animador sociocultural, un altre de transtorns psicològics, un de l'evolució del treball social a llatinoamèrica. Després vaig demanar al meu amic Oriol que em va dir em deixaria "Nascuts per córrer" i entre que trobàvem el moment i no, vaig anar a la biblioteca. Només em va cridar l'atenció "El arte de respirar bien" buf tota una revelació, el més senzill resultava ser el que necessitava en aquell moment per calmar la meva ment.

Realment només em vaig llegir els 3 primers complerts, el de treball social, el tinc a mitjes i el de psicologia a 3/4, aquest últim és molt interesant, una experiència de radio, però entre que t'identificaves en alguns desequilibris i no, s'ha de llegir amb calma. El de l'art de respirar bé, vaig llegir-me'n 3/4 practicant tots els exercicis i em va ajudar a calmar la meva ment i a sentir-me feliç amb mi i amb tot plegat, a processar tot el que m'estava passant. Em vaig posar a fer ioga que em va ajudar a poder doblegar més la cama i poc a poc em feia menys dolor.

Una tarda vaig quedar amb el meu amic Oriol, em va venir a veure i a portar-me nascuts per córrer, vam xerrar tot passant una estona divertida. Em va dir que me'l llegiria ràpid, 330p ràpid? Odiava la lectura! Buff em vaig adonar que quan trobes el que t'agrada, els miracles es fan realitat, en una setmana el tenia llegit, va ser revelador, volia més!! Em va donar l'empenta que necessitava i vaig confiar que el meu genoll tenia solució. Vaig començar a fer petites sortides molt suaus i em sentia bé, encara amb forces molèsties, no podia acabar de doblegar-lo, el que m'impedia córrer bé.


Clínic descalcista on vaig participar un cap de setmana abans de la cursa de Sant Vicenç, trobada amb alguns Amigos del descalcismo i Jordi Vizcaino, de www.feetness.com qui organitzava l'event.


Va ser la cursa de Sant Vicenç de Mollet i ja que havia hagut d'anul·lar altres esdeveniments, Trail Rocacorba, per tot plegat, tenia moltes ganes d'anar a veure amics, companyes i conegud@s al costat de casa i així ho vaig fer. Va ser una matinal divertidíssima, en huaraches vaig sortir i vaig estar acompanyant a qui tenia ganes que li fes costat i a qui no, doncs no, ja ja ja

Vaig estar al costat de persones a qui aprecio i ajudar a arribar a meta a alguns va ser una experiència molt agraida, igual que les xerrades un cop després de la cursa amb els que allà ens vam trobar. Una de les xerrades em va fer adonar de l'estima d'un amic que em va oferir la seva ajuda per seguir evolucionant el tema del genoll en el que estava inmers. Diuen que quan un té un problema és quan apareixen els veritables amics, i ja és ben veritat.

La questió és que la setmana següent vaig poder experimentar una evolució molt més favorable del genoll que en el temps que portava, ja s'acabava la baixa i el seguent dilluns ja em van donar l'alta, el 6 de febrer, just després de la mitja de Granollers que llògicament tampoc vaig córrer perquè duia el braç enguixat.





Després de tot el que havia passat havia après moltes coses, aprofitat el temps en molts aspectes, deixant alguns hàbits nocius per la meva salud, millorat el tema de l'alimentació, descansat, adquirit un gran gust per la lectura i em sentia inclús preparat per participar a la mitja de Barcelona el proper cap de setmana 11 de febrer.

Encara no sabia que tenia al genoll, però sabia que només podia seguir corrent descalç o amb 5fingers, fent ús de la millor biomècanica i aprofitant les habilitats descalcistes. Només així, descalç o semidescalç reduiria o eliminaria gairebé l'impacte i havia de seguir treballant tots aquests aspectes, ara, encara amb més convicció i decissió.

La setmana següent a la mitja de Bcn em farien una resonància i poc després em dirien el resultat, segons el qual podria acabar de decidir com m'organitzaria la temporada. Les meves sensacions em deien que anava per bon camí i malgrat sentia una lleu molèstia, tenia la certesa, en principi, que la lesió em permetia seguir endevant, ja veuríem com resultaria la cosa?

M'estava començant inclús a passar pel cap que podia fer la marató de Bcn i me n'adonava que la millor opció en aquell moment era fer-la descalç, Per què?

domingo, 17 de diciembre de 2017

La Neorural 2017

Moltes emocions viscudes avui a la Neorural. Aquest any era la 6a edició d'aquesta cursa referent a la serralada marina que està agafant nom per la seva duresa i organització espectacular sens dubte.  


Primer de tot, jo m'enric dels comentaris sensacionalistes de l'organització, però és que, perquè jo soc persona d'experimentar i és quan sóc allà que me n'adono de la realitat dels compliments, em falta l'aire constantment i vull arribar, però això s'ha de treballar!!

Corriols constants, pels llocs més emblemàtics de la zona, castellruf, font sunyera, torre galzeran, font de la mercè, pedrera, corriols de caçadors, can gurri, castell de santmiquel i fins el poble. És una organització que compleix el que es proposa, fer una cursa el màxim corriolera passant el mínim per la pista, això li dóna entreteniment, duresa i sorpreses constants. 

La Neorural cada any obre nous corriols, existents d'abans i completament nous. S'informen del saber del poble i dels forestals i fan un traçat exigent, sorprenent i especial, una delicia que permet assaborir la veritable essència de la zona ubicada a la serralada litoral, amb entorns boscosos i bones vistes, del mar, Barcelona i la serralada.

Aquest 2018 el sr Santi Barril, arquitecte del recorregut, ha fet una feina sense precedents, digue'm que s'ha sortit. Rollo, crec que s'ha pogut divertir per la duresa i bellesa de cada tram, amb la dificultat que han talat una zona i malgrat tot no ha estat un impediment per ell i la seva organització. 

Per mi un aspecte destacable de la cursa és el marcatge, tot i que hi ha trams d'anar molt camp a través, escalar pedres, era difícil perdre's si anaves una mica atent, les indicacions eren excelents i els voluntaris estaven alerta.

Altre aspecte molt agrait és la bossa generosa del corredor, tovallola, "manguitos" hoko, agenda, gel calent per les cames, caldo verdures, gel gu, barreta energètica, aquarius, moritz sense alcohol. I ja no parlem del botifarrot amb barra de pa bo amb tomàquet, birra, flam, cola o begudes de l'arribada i els avituallaments cada 5km aprox.

La meva enhorabona pel carinyo i dedicació de l'organització fent la seva feina que fa que els que correm ho poguem gaudir tant.

Per altra banda un altre tema que valoro és la implicació del poble de Santa Maria de Martorelles en l'event. La família dels amics Prat al complert donant soport, els meus pares vibrant al meu costat i com no l'equip Flexor Sport Runners 42.2 que avui ha estat l'estreno. Personalment m'he sentit important, teníem una carpa per nosaltres, per canviar-nos, ens han fet fotos i a més han estat pel recorregut donant-nos caliu. Gràcies Jordi Arguisuelas, Runners 42.2, Flexor Sport, Àngel i Robert pel vostre soport incomesurable.

Avui hem corregut d'esquerra a dreta: Un servidor, en Joan Caldentey, L'Adrià Prat i l'Aleix Cunillera. En Robert ha vingut de supporter.


Per la meva part, després d'uns infortunis amb la pèrdua d'en Gerard Martínez i d'en Marc Villodres que s'ha fet mal al metatars, grans corredors; i de la destresa de l'Oriol Prat, que m'ha avançat al castell de Sant Miquel fent que les orelles em fessin palmes, he quedat 5e i amb un temps de 2'48"17, 10' minuts més que l'any passat però és que el recorregut se les portava. Cal destacar la progresió d'en Marc Villodres, ara a l'equip Invers i d'en Joselito que ha quedat 3r fent una cursa impecable, molt controlada.

Vull destacar la troballa amb molts amics que no veig gaire i avui ha estat el dia, en Guillem Fdz, en Rafa, en Dani Pérez, l'Adrià Selles, en Gerard i la Imma i a tots els que ens hem fet costat.

I aquest sóc jo, a la web de Nació Digital, quines fotos més chules, gràcies també.


Haig de dir que m'ho he hagut de treballar de valent per fer el que he fet, se m'ha fet llarga, soposo que per la falta d'entrenaments de qualitat i pel ritme imposat pel sr Marc Villodres des del principi que si no hagués pres mal hagués fet alguna cosa molt gran, tot i així ha demostrat que qualsevol contratemps no el fa enrere d'arribar al final.

Comentar que he corregut amb adidas terrex king5 una sabatilla minimalista 0 drop tacos de 4mm i una plantilla flexor sport multisport de mínima protecció. Per mi espectacular, propiocepció, s'agafa molt bé a gairebé totes les superfícies, lleugera i molt ben cordada, pel meu gust un pèl alta que fa que a l'hora de posar-se-la sigui una mica complicat.

Sensacions minimalistes 100% això sí, amb el peu cobert, però per contrapartida pots córrer a tota velocitat. Fins la propera, seguim amb la temporada que només ha fet que començar. Fins aviat. Propera parada trail Rocacorba.

viernes, 8 de diciembre de 2017

Nou repte descalcista: 1a mitja descalç a Mataró.

De nou, els Amigos del Descalcismo, grup de facebook, ens animàvem a inscriure'ns i trobar-nos a la mitja de Mataró el 3 de desembre, en aquest cas, motivats de la mà de Jose Luís Diaz, un altre aficionat que va il·luminar i inspirar-nos a fer aquest repte junts.

Des del primer moment que no vaig poder dubtar la invitació d'en Jose Luis, ja ho havia fet amb mitjons, però no descalç i volia probar-ho, però amb la calma! buff, que equivocat que estic, ja ja ja!!

Finalment érem 12 descalcistes en aquest esdeveniment que comptava amb una cursa de 7 i la mitja. Feia fred, sobretot vent, però el dia començava bé amb la troballa i divertint-nos en la sessió fotogràfica prèvia inel·ludible.



A continuació es donava el tret de sortida i volíem sortir junts, però els imprevistos del guió ens van fer anar cadascun al seu calaix, Jose Luis i jo davant, per sota de 1'20.
Volia anar amb ell però aquell insistent "tira-tira!!" que ell repetia i l'energia de les meves cames que em demanaven guerra em va fer aprofitar aquella oportunitat per sentir la llibertat de córrer amb els peus nus. 

No sentia el meu cos, era amo d'aquell instant i captivat per aquell sentiment de gairebé no tocar de peus a terra em deixava portar pel procés que em portava a experimentar amb llibertat allò que tant m'agradava i em feia sentir viu, córrer. Passaven els km i cada cop em trobava millor, el cos no cedia, volia córrer més i més, em sentia viu, els meus peus començaven a sentir la petjada de l'asfalt raspós, esquerdes i baixades boges que potser no havia controlat del tot i també com no, la falta d'entrenaments descalços per adaptar les pells del peu. A les últimes rectes vaig veure al Carles Castillejos, un ídol per nosaltres. Jo seguía la línia blanca, fineta per deixar descansar els peus.

Vaig seguir, inclús incrementar ritmes als últims km's, el meu pare a l'última corba "ja arribes!", arribant a meta en 1:16:47 al·lucinant pensava que encara quedava. Em trobava genial, els peus una mica tocats, sobretot els dits grossos on m'havia sortit una ampolla del fregament amb l'asfalt. Un minut menys que la meva marca anterior, 9e gral i 3r cat. En Jose Luis 1:30 anant molt tranquil i apretant els últims km's.

Ens vam trobar alguns de la cursa de Lleida i altres que no ens coneixíem i tots vam acabar molt contents, tant que hem fixat propera trobada a la mitja de Granollers, el proper 4 de febrer del proper any.

Vull agrair a Jordi Vizcaino a la crònica: "La mitja de Mataró 2017. Territorio descalcista" feta al seu blog: feetness.es per les seves paraules càlides. És un blog molt complert sobre el minimalisme, com entrenador i esportista en aquesta disciplina des de la seva experiència. Blogs així amb contingut donen gust, personalment gràcies.

Gràcies a Amigos del descalcismo per fer-me partícep d'aquesta experiència, gràcies per ser com sou i per tot el caliu que em transmeteu. Seguim trobant-nos, deixant els nostres peus lliures. I gràcies als meus pares per fer-me costat i venir-me a veure!!