Mitja de Bcn i masterclass amb Jordi Vizcaino catapulta cap a la Marató

El 6 de febrer em donaven l'alta per tornar a la feina, em treien el guix de la mà, encara no sabia què tenia al genoll, em seguia molestant provocant-me una sensació de força incertesa, però no li donava importància.

Just aquell cap de setmana el 12 de febrer, era la mitja de Barcelona. No m'ho vaig pensar 2 vegades i em van oferir un dorsal, posant-me de peus a la galleda em vaig endinsar a probar sensacions, a veure si podia començar a treure'm pors i dubtes.

Volia córrer descalç però just el dia abans, fent una activació, vaig trepitjar unes pedretes per l'asfalt anant a un ritme alt i em van quedar els metatarsos tocats, no em volia arriscar i el més semblant era anar amb 5fingers. Tenia clar que després de 44 dies de baixa no podia mirar ritmes, només escoltar el cos, atent a una cadència alta per reduir l'impacte, trepitjar al centre i procurar que els braços no em pengessin massa. Vaig anar d'incògnit, doncs ni tant sols em vaig fer fotos, només 1 amb alguns amics que em vaig trobar abans de col·locar-me a la línia de sortida. 

El principi va ser emocionant perquè al cap de poc em vaig trobar al meu amic Ricardo i amiga Gema empenyent un nen amb cadira de rodes. Va ser una troballa sorprenent, ens vam fer una gran abraçada perquè va ser una sorpresa i el nen també estava engrescadíssim, alçava els braços i cridava, vam poder animar-nos i ens vam omplir d'alegria per tot el recorregut.

Estava content i atent, seguia corrent i em sentia bé, ja quan arribava al final, per la zona del passeig marítim, visualitzava un corredor amb la indumentaria del Club Triatló Parets, anava ràpid, la curiositat em feia anar a la seva caça, fins que el vaig poder atrapar, sí, era en Naza, poc després estava l'Albert. Semblava que no, però encara em quedaven forces per apretar una mica i arribar força bé a meta, només m'havia de fixar en no disminuir la cadència, això em faria estalviar energia i mantenir el ritme. Així va ser 1:16:47 o una cosa així igual que a Mataró amb la diferència que havia estat de baixa, però amb les habilitats que disposava tot era posible. I el millor és que no em feia mal res.

És que córrer descalç o semi descalç té moltes avantatges, sempre i quan t'acostumes i segueixes una bona tècnica. Estava al·lucinant i molt satisfet.

Doncs va ser poc després de la mitja de Barcelona quan vaig voler quedar amb en Jordi Vizcaino, de feetness.es per seguir pulint detalls i dubtes sobre si fer la marató de bcn descalç. Em vaig quedar amb un pam de nassos, després d'una masterclass plena de detalls i de feina que encara haig d'assimilar, vaig poder apreciar el coneixement i entusiasme que hi posava la persona que hi havia darrera de l'entitat, que feia poc més d'un mes, ens havia fet un clínic descalcista i havia aconseguit omplir d'esperances i noves il·lusions a molts i moltes, així com a mi mateix, sens dubte.

Així va ser, em va quedar clar, havia de practicar la tècnica del córrer natural, no hi havia secret, fent incís en els aspectes concrets, braçada, activació de core i que la mirada/barbeta mirés al front, no aixecar-la massa per controlar la curbatura lumbar. Aquest últim aspecte és un dels meus màxims objectius, reforçar core i lumbar per controlar la zona abdominal. Igualment i de forma general, millorar tonificació de quàdriceps i isquios també era important, però sobretot agafar consciència corporal per no deixar que la corbatura lumbar em fes trontollar la posició a l'hora de córrer.