Cronologia

Quí sóc? 

Em presento, em dic Esteve, fins gairebé els 30 anys no vaig començar a córrer i al cap de poc em vaig adonar que a la muntanya m'hi sentia bé, que el contacte amb la natura em feia sentir viu, em venia de gust descobrir nous indrets, córrer més ràpid, pujar muntanyes, investigar el territori que hi havia al meu voltant, conèixer gent, descobrir-me i descobrir i així em vaig anar fent pas a través del trail running o córrer per la muntanya. Aquesta és la meva història, si et ve de gust et convido a que em segueixis.

Etimològicament amateur, significa 'el que estima'. Em considero així perquè sento una especial estima pel que faig.

Com sóc? 

M'agrada gaudir del moment, compartir l'alegría que m'aporta practicar les meves aficions. Descobrir el potencial del meu cos de diferents maneres, sempre de forma sana i respectant les seves virtuts. Em considero una persona aventurera, emprenedora i entusiasta que no dubto en proposar-me reptes, sempre que em vinguin de gust. Gaudeixo compartint amb els amics i posant-me a proba amb ells, aprendre d'ells i també aportar els meus aprenentatges per ajudar a altres a millorar.

Com no, també m'agrada aprendre de mi, de la meva pròpia experiència, crec que cadascú és mestre de la seva vida i se n'aprèn molt des errors, més que dels èxits.

Què és l'esport per mí? (Principis i activitat) 

L’esport per mi és una sortida a la vida, a sentir-me viu practicant allò que m’agrada, en cap moment és una via d’escapament. És una oportunitat per aprofitar unes hores connectant amb la natura i amb mi, una oportunitat per proposar-me nous reptes i anar més enllà del que mai m'imaginaria, l’activitat només és l’excusa.

La vida m’ha ensenyat que és molt important tenir molt clar el valor que té cada cosa que fas, per saber fins on pots o has d’arribar, el que sorgeixi o no ja és qüestió de la circumstància en si.

Tenir clars aquests principis t’ajuda a respectar el teu cos i a sotmetre’l a esforços dins les teves possibilitats, no portar-lo a l’extrem, ja que en aquesta vida, tot és important.

Sí, fem esport, però també ens agrada atendre la nostra vida personal, domèstica i professional, no? I si no ho fem així, s’acaben les nostres piles i ja no podem gaudir res més. Considero que és una questió de responsabilitats amb un mateix.

Considero que m'he obsessionat en certes ocasions i que avui en dia és un camí molt fàcil el fer-ho, perquè hi ha moltes frases subliminals que ens enganyen. Per mi "no pain, no gain" ho sento, no hi crec. Crec que amb bona voluntad i constància tot es pot, però no cal patir per aconseguir resultats, sí esforçar-se, per suposat. Si t'ho pots imaginar, ho pots fer.

Per què aquest blog?

Aprofitar el gust per escriure per i documentar. Com no? Conèixer gent nova i aportar el meu granet de sorra en aquest àmbit per qui li interesi i estar accessible a la xarxa. També és una manera de donar-li valor a això que faig i tant m'agrada, valorar el camí, que per mi en té molt, perquè és un aprenentatge constant i és el que li dóna valor a tot allò que em proposo.

Inicis i seguiment del meu camí com a esportista

Aquest no és el meu fort:
Quan era petit els avis, els pares, a l'esplai, ja em van transmetre el gust per gaudir de la natura. Orientar-me pel bosc, fent excursions, buscant espàrrecs, bolets, cargols, era la meva passió, em tornava ximple, ara també, no me n'amago!

Teníem per costum estiuejar a la Vall d'Aran on fèiem excursions i visitàvem el llac Rodó, Sant Maurici i Aiguestortes, ens banyavem als rius i pujavem muntanyes. Allò m'agradava. Recordo una vegada veure una pedrera enorme i no poder frenar-me de baixar el més ràpid possible, vaig desviar-me del camí i després havia de pujar, de roca en roca notant el cor com bategava, m'ofegava però m'encantava aquella sensació, em sentia viu!

Quan tenia 14 anys vaig voler fer una cursa popular, vaig començar molt fort, aturant-me a vomitar a mitja cursa però amb la voluntad d'acabar. La decisió va ser no córrer més, allò no era el meu fort!!

No em pot tornar a passar amb la meva condició física:
Amb 30 anys vaig voler tornar-ho a intentar, em feia il·lusió fer una activitat diferent amb els meus cosins de Cerdanyola, ells corrien però jo nedava. La cursa escollida va ser la de Sant Vicenç de Mollet, que es celebra a primers d'any, finals de gener. Va ser una experiència molt positiva, va guanyar en Marc i l'Andreu i jo vam poder aguantar molt bé, arribant a meta en poc menys d'una hora i acabant a sprint. Vaig tenir uns cruiximents que em van durar una setmana.

La conclusió va ser, això no em pot tornar a passar amb la meva condició física. Va ser el detonant que em va portar a començar a córrer.

Vaig començar a córrer amb una rutina, feia sortides de carrera continua connectant zones conegudes. M'agradava reconèixer les zones properes i empalmar camins nous. Inicialment competia en curses popular alternant alguna mitja marató. Reptes que em motivaven perquè em permetien veure la meva progressió millorant molt en temps.

Fase d'experimentació
En un principi feia curses d'asfalt, cada cop corria més ràpid i això m'animava, era una superació constant, fins que el 2011 vaig baixar d'una hora i mitja en la mitja de Sant Cugat, això ja va ser un gran èxit. També vaig córrer la Parets-Montserrat, una marxa de 58km organitzada pel CEP "Centre Excursionista Parets" visquent una experiència diferent. Per altra banda vaig començar a fer RAIDS populars, curses d'orientació per la muntanya. En vaig fer 3, 2 d'elles amb el meu amic Guillem, millorant molt en resultats i gaudint de la proba. Se'm donava bé la part esportiva però la de seguir mapes, fatal! Fins que a la última ens vam haver de retirar.

El seguent any 2012 no vaig poder competir tant, realment em vaig adonar que m'agradava poder anar en bici i córrer ràpid, l'opció era fer duatlons. Proves combinades que em permetien recórrer bonics indrets i corriols realitzant dues o més disciplines. L'estiu d'aquell any vaig fer el camí de Sant Jaume, en btt, des de Montserrat a Santiago, 1300km, em vaig decidir pel fet d'haver fet Parets-Monserrat, si ja sabia anar fins a Montserrat només em quedava seguir les marques a partir d'allà. Va ser una experiència brutal, que em va obrir l'inquietut per descobrir noves rutes.

Moment de federar-se en alguna disciplina: el triatló.
Va ser un moment de valoració, en la vida havía gaudit de nedar, quan era petit, amb el Club Natació Parets, de les sortides en btt amb el Ravet Bike, ja a partir dels 16 anys i ara de córrer, tot tenia un vincle, l'esport i la natura. En aquell moment vaig entrar a treballar a la piscina municipal del poble i vaig decidir inscriure'm al Club Triatló Parets, entitat que s'acabava de formar, per trobar-me amb gent i compartir les 3 disciplines, el meu repte era estrenar-me en el triatló. Això va ser durant dues temporades 2012-13 i 2013-14.

En un principi la idea era nedar una mica més i provar la sensació de nedar al mar, per mi això ja era un gran repte. Per fer-ho em vaig proposar començar a fer travesses amb un amic del CT Parets, en Jonathan i així vam anar incrementant distàncies, això va ser difícil al principi, per les pors, però molt divertit alhora. En aquest cas nedàvem i la natura també jugava un paper determinant, essent un dels atractius principals. Te n'adones que la natura és allà i que t'has d'adaptar a ella, no pots anar en contra, perquè ella sempre guanya. La major distància nedada va ser la travessa a l'illa Meda gran, uns 5.6km.
 


1a cursa de muntanya: Els cingles de Bertí. Amb el CT Parets vaig córrer la primera cursa de muntanya en tota regla, Els Cingles de Bertí, una mitja marató. Les sensacions van ser molt bones, acabant el 6è de la general i 3r senior. Una gran experiència que vaig gaudir d'allò més, tot i haver caigut en l'última baixada. Em vaig adonar que les curses de muntanya em feien vibrar d'allò més i és on em veia destacar, tot i així, em sentia descontrolat en les baixades, insegur. Corria molt i em queia sovint. Era una manca de pràctica?

Em va ajudar molt l'experiència d'en Jonathan en el món del minimal running, ell em va iniciar en aquest concepte nou per mi, el qual em despertava interés per la llibertat que m'inspirava. Vaig començar a treure'm el drop i em vaig comprar unes Newton per fer curses d'asfalt i després unes innov8 totalment radicals sense drop ni amortiguació per curses de muntanya. Jo crec que va ser una gran decisió!

Descobriment del barefoot o córrer descalç.
Em començava a sentir lliure, de cop em va venir de gust començar-me a descalçar en els últims trams dels entrenaments abans d'arribar a casa, fins arribar a fer fins a 6km descalç. No sabía perquè ho feia, però aquelles sensacions m'agradaven. Això em va causar un gran desajust, sobretot al principi perquè havía d'anar en compte, ja que les càrregues s'acusaven, tenia més escruiximents als solis i isquios, aspecte que m'obligava a descansar més dies o inclús a fer sortides més curtes i a un ritme més baix per descarregar. Què havia d'aprendre? La fase de transició. 

Això era el 2014, me n'adonava que em venia de gust experimentar noves formes de fer, d'entrenar, de sentir l'acció practicant els esports que m'agradaven i això em feia sentir viu i també sentia que em feia millorar perquè adquiria més consciència del meu cos. Vaig córrer la mitja de Granollers i al cap de poc la de Montornés ja amb drop4 i a la segona ja sense cárregues, anava per bon camí!

Durant aquesta època vaig començar a fer triatlons de mitja distància, la Sailfish de Berga, més mitges maratons i a incrementar distàncies de córrer, fins arribar a la distància mare, la marató, en la Rialp Matxicots. 

CCK Merrell:
Va ser aquell mateix any quan descobrí CCK Merrell "Corro Como Kiero" en participar en un curs que impartia aquesta entitat, l'objectiu del qual era córrer 10km descalç. Era el moment de sentar les bases del barefoot running, "córrer descalç" una forma d'entendre el córrer que m'apassionava. Poc abans d'acabar el curs, vaig fer les 5Mi nocturnes de Cerdanyola descalç, 8km amb molt bones sensacions acabant a sprint i fent molt bon paper. Volia seguir ampliant distàncies!

Imatges del km de les corts a bcn 2015

 

Corrent amb companys de Ca n'arimon i organitzat per Holmes Place.

Després vaig córrer la Neorural, una cursa molt especial, pels entorns de Santa Ma de Martorelles. Coneixia el terreny i fèia temps que em cridava moltítítíssim l'atenció. Vaig fer una cursa de menys a més i acabant molt fort lluitant fins el final envoltat de molt bons corredors en el món de la muntanya. Finalment 2on, això em va donar una gran empenta, sobretot en confiança.

Aquell any va ser molt especial doncs vaig tenir l'oportunitat de conèixer la realitat dels CCK Merrell i formar part del seu equip amateur minimalista, per mi tot un privilegi. Conèixer i entrar en el món de la muntanya em venia de gust i això va ser el que ells em van proposar. Amb ells vaig aprendre el valor del treball en equip, sí, en un esport individual! Ells cultivaven una flama especial entre tots els que formàvem part i anàvem tots a la una a l'hora d'apuntar-nos a les competicions, un aspecte gens fàcil. Va ser un any de competir molt en el córrer per la muntanya, aprofitant el patrocini, que tot i ser una avantatge, inscriure'm a més del que podia fer es convertia en una pressió, que jo mateix m'exigia. 

El 2015 vaig continuar fent carreres d'asfalt, baixant a 1:17:33 a la mitja de Granollers, ja corrent amb sabatilla 100% minimalista sense drop ni cush. Vaig continuar fent duatlons sprints i també de mitja distància, com el Challenge de Salou fent 4h40' aprox. Era important per mi treballar l'entrenament creuat i seguir gaudint de les 3 disciplines. Encara que sabia que el meu fort era córrer per la muntanya. Tot i així, m'anava bé compensar l'impacte amb la bici de carretera i la natació.

L'equip CCK Merrell: el primer campionat arcs i primeres ultres.
Durant les temporades 2014-15 i 2015-16 vaig poder assaborir el gust de participar en el meu primer campionat, el circuit arcs de curses de muntanya, vam guanyar curses en grup, com el trail de Castellolí, el trail d'Emmona i vaig seguir ampliant distàncies fins arribar a la ultra de Rialp de 82km i 6200+.També vaig assaborir molts èxits personals i així gaudir molt, conèixer a molta gent en la disciplina i sobretot aprendre a córrer molt més ràpid i més segur tant pujant com baixant.

Per altra banda, també el 2015-16 vaig canviar-me al Club Triatló Montornés. Amb ells estic aprenententent una de les meves inquietuts, l'entrenament específic d'atletisme, orientat més a la triatló, això sí!!!! De la mà de grans referents com Ivan Limia i amb la passió de l'entrenador Jordi Truyols.
El més important per mi és aprendre, gaudir i viure noves experiències. Després, alhora de la veritat, el resultat només és una experiència més, el que valores és el camí que has fet fins ser allà. Les amistats, llocs visitats, experiències viscudes i sensacions experimentades són les que queden després de tot. 

Com diu Kilian Jornet "competir motiva i entrenar és el que permet qualitat tècnica i excel·lència" estic molt d'acord..