De nou, els Amigos del Descalcismo, grup de facebook, ens animàvem a inscriure'ns i trobar-nos a la mitja de Mataró el 3 de desembre, en aquest cas, motivats de la mà de Jose Luís Diaz, un altre aficionat que va il·luminar i inspirar-nos a fer aquest repte junts.
Des del primer moment que no vaig poder dubtar la invitació d'en Jose Luis, ja ho havia fet amb mitjons, però no descalç i volia probar-ho, però amb la calma! buff, que equivocat que estic, ja ja ja!!
Finalment érem 12 descalcistes en aquest esdeveniment que comptava amb una cursa de 7 i la mitja. Feia fred, sobretot vent, però el dia començava bé amb la troballa i divertint-nos en la sessió fotogràfica prèvia inel·ludible.
A continuació es donava el tret de sortida i volíem sortir junts, però els imprevistos del guió ens van fer anar cadascun al seu calaix, Jose Luis i jo davant, per sota de 1'20.
Volia anar amb ell però aquell insistent "tira-tira!!" que ell repetia i l'energia de les meves cames que em demanaven guerra em va fer aprofitar aquella oportunitat per sentir la llibertat de córrer amb els peus nus.
No sentia el meu cos, era amo d'aquell instant i captivat per aquell sentiment de gairebé no tocar de peus a terra em deixava portar pel procés que em portava a experimentar amb llibertat allò que tant m'agradava i em feia sentir viu, córrer. Passaven els km i cada cop em trobava millor, el cos no cedia, volia córrer més i més, em sentia viu, els meus peus començaven a sentir la petjada de l'asfalt raspós, esquerdes i baixades boges que potser no havia controlat del tot i també com no, la falta d'entrenaments descalços per adaptar les pells del peu. A les últimes rectes vaig veure al Carles Castillejos, un ídol per nosaltres. Jo seguía la línia blanca, fineta per deixar descansar els peus.
Vaig seguir, inclús incrementar ritmes als últims km's, el meu pare a l'última corba "ja arribes!", arribant a meta en 1:16:47 al·lucinant pensava que encara quedava. Em trobava genial, els peus una mica tocats, sobretot els dits grossos on m'havia sortit una ampolla del fregament amb l'asfalt. Un minut menys que la meva marca anterior, 9e gral i 3r cat. En Jose Luis 1:30 anant molt tranquil i apretant els últims km's.
Ens vam trobar alguns de la cursa de Lleida i altres que no ens coneixíem i tots vam acabar molt contents, tant que hem fixat propera trobada a la mitja de Granollers, el proper 4 de febrer del proper any.
Vull agrair a Jordi Vizcaino a la crònica: "La mitja de Mataró 2017. Territorio descalcista" feta al seu blog: feetness.es per les seves paraules càlides. És un blog molt complert sobre el minimalisme, com entrenador i esportista en aquesta disciplina des de la seva experiència. Blogs així amb contingut donen gust, personalment gràcies.
Gràcies a Amigos del descalcismo per fer-me partícep d'aquesta experiència, gràcies per ser com sou i per tot el caliu que em transmeteu. Seguim trobant-nos, deixant els nostres peus lliures. I gràcies als meus pares per fer-me costat i venir-me a veure!!
I en aquest parèntesi, últim trimestre de l'any, abans del calendari establert, seguim experimentant deixant els peus en llibertat i participàvem a la cursa descalcista de Lleida.
Des de la feina, en Joan, em va informar d'una cursa minimalista. Ell tenia desprendiment de cartílag, tenia la proposta de fixar-li el peu i no tornar a caminar, però des de que havia probat el minimalisme, caminar descalç, guaraches o fivefingers, com a mínim havia recuperat la il·lusió. Havia conseguir reduir molt el dolor, gaudir de passejar i haver de prendre menys medicació, perquè per la nit no se li carregava tant.
Era el diumenge 29 d'octubre quan es celebrava la primera edició d'aquest esdeveniment, en forma de caminata conscient en família i cursa minimalista, descalcista, organitzada per Equilibrium Cos Ment.
El primer que em va agradar va ser que consideressin la descalcista una categoria. Segons van dir, degut a les vagues i referèndum, van tenir dubte de muntar l'esdeveniment fins l`última hora però finalment va sortir, més o menys. Era suggerent poder córrer un recorregut mixte pensat per descalcistes, entenia que hi havia multitud de terrenys i superfícies i això prometia ser divertit. Tot i l'organització que no estava molt a la guait en la primera volta, després va respondre i va fer que tot acabés bé.
Personalment vaig trobar el recorregut divertit, asfalt, pedres, herba, terra, moltes superfícies diferents. Ens vam trobar una colla que no arribàvem a unes 20 persones per fer les curses. Ja coneixia a 2 corredors d'altres curses anteriors, En Paco i la Vero, bons referents de la Llagosta, que veníen del campionat mundial minimalista de Oropesa la setmana anterior. Vaig poder conèixer a Antonio Fontíveros, entre altres.
Va ser una experiència del més agraida, no només pel recorregut i el fet de trobar-nos practicant la nostra afició. Sinó per com ens van cuidar des de l'organització amb els torrons d'Agramunt que ens van posar després de la cursa i pel regal que em van fer com a guanyador, unes mínimal saldals.
Era un regal que no em va deixar indiferent, doncs me'n volia regalar unes però no sabia què comprar-me. Les vaig demanar i quan les vaig rebre em van encantar, semblaven força esportives i fàcils d'ajustar. Vaig pensar: "Molt fàcils però molt complicades per mi, com me les posaré?".
La nit seguent em vaig desvetllar a les 5:30 em vaig asseure al llit i me les vaig mirar. No sé ni com me les vaig posar i ajustar i em van semblar una meravella. Una fixació comodíssima i molt robusta. Necessitava probar-les només llevar-me i fer una ruteta per valorar sensacions.
Va ser començar a córrer amb elles mentre me les ajustava i descobrir perquè tenia tantes ganes de tenir-ne unes. Espectaculars les sensacions. Amb ganes d'agafar-les sovint per experimentar el córrer amb el peu descobert, "barefoot running".
Marxàvem en Joan i jo contents de l'esdeveniment viscut, ell de veure'm córrer, jo de veure'l caminar descalç l'últim tram i entrar amb aquella alegria de poder practicar aquesta afició tant primitiva com és caminar descalç amb un somriure d'orella a orella.
Seguim gaudint feliços del que ens agrada, com ens agrada!!
Vaig seguir, inclús incrementar ritmes als últims km's, el meu pare a l'última corba "ja arribes!", arribant a meta en 1:16:47 al·lucinant pensava que encara quedava. Em trobava genial, els peus una mica tocats, sobretot els dits grossos on m'havia sortit una ampolla del fregament amb l'asfalt. Un minut menys que la meva marca anterior, 9e gral i 3r cat. En Jose Luis 1:30 anant molt tranquil i apretant els últims km's. 
