1a cursa descalcista de Lleida 29 d'octubre 2017

I en aquest parèntesi, últim trimestre de l'any, abans del calendari establert, seguim experimentant deixant els peus en llibertat i participàvem a la cursa descalcista de Lleida.

Des de la feina, en Joan, em va informar d'una cursa minimalista. Ell tenia desprendiment de cartílag, tenia la proposta de fixar-li el peu i no tornar a caminar, però des de que havia probat el minimalisme, caminar descalç, guaraches o fivefingers, com a mínim havia recuperat la il·lusió. Havia conseguir reduir molt el dolor, gaudir de passejar i haver de prendre menys medicació, perquè per la nit no se li carregava tant.

Era el diumenge 29 d'octubre quan es celebrava la primera edició d'aquest esdeveniment, en forma de caminata conscient en família i cursa minimalista, descalcista, organitzada per Equilibrium Cos Ment.

El primer que em va agradar va ser que consideressin la descalcista una categoria. Segons van dir, degut a les vagues i referèndum, van tenir dubte de muntar l'esdeveniment fins l`última hora però finalment va sortir, més o menys. Era suggerent poder córrer un recorregut mixte pensat per descalcistes, entenia que hi havia multitud de terrenys i superfícies i això prometia ser divertit. Tot i l'organització que no estava molt a la guait en la primera volta, després va respondre i va fer que tot acabés bé.

Personalment vaig trobar el recorregut divertit, asfalt, pedres, herba, terra, moltes superfícies diferents. Ens vam trobar una colla que no arribàvem a unes 20 persones per fer les curses. Ja coneixia a 2 corredors d'altres curses anteriors, En Paco i la Vero, bons referents de la Llagosta, que veníen del campionat mundial minimalista de Oropesa la setmana anterior. Vaig poder conèixer a Antonio Fontíveros, entre altres.

Va ser una experiència del més agraida, no només pel recorregut i el fet de trobar-nos practicant la nostra afició. Sinó per com ens van cuidar des de l'organització amb els torrons d'Agramunt que ens van posar després de la cursa i pel regal que em van fer com a guanyador, unes mínimal saldals.

Era un regal que no em va deixar indiferent, doncs me'n volia regalar unes però no sabia què comprar-me. Les vaig demanar i quan les vaig rebre em van encantar, semblaven força esportives i fàcils d'ajustar. Vaig pensar: "Molt fàcils però molt complicades per mi, com me les posaré?".

La nit seguent em vaig desvetllar a les 5:30 em vaig asseure al llit i me les vaig mirar. No sé ni com me les vaig posar i ajustar i em van semblar una meravella. Una fixació comodíssima i molt robusta. Necessitava probar-les només llevar-me i fer una ruteta per valorar sensacions. 

Va ser començar a córrer amb elles mentre me les ajustava i descobrir perquè tenia tantes ganes de tenir-ne unes. Espectaculars les sensacions. Amb ganes d'agafar-les sovint per experimentar el córrer amb el peu descobert, "barefoot running".

Marxàvem en Joan i jo contents de l'esdeveniment viscut, ell de veure'm córrer, jo de veure'l caminar descalç l'últim tram i entrar amb aquella alegria de poder practicar aquesta afició tant primitiva com és caminar descalç amb un somriure d'orella a orella.

Seguim gaudint feliços del que ens agrada, com ens agrada!!