domingo, 13 de mayo de 2018

Marató d'Empúries - Campionat de Catalunya 2018 - Una fita històrica

La marató d’Empúries aquest any 2018 s’havia programat com una fita històrica, en record als assentaments grecs i romans i a la marató de Roma del 1960 on va guanyar Abebe Bikila descalç, fent un record nacional l’atleta espanyol Miquel Navarro, el qual estava present a l’acte. Va ser un honor tenir-lo allà, en Miquel, amb el seu somriure, no hi havia dubte que encara vivia la seva afició i se n’alegrava de veure’ns vibrant fent el que li havia donat a ell també tantes alegries, encara que adonant-se de tot el que havia canviat amb el temps. L’evnt s’havia organitzat a raó del campionat de Catalunya de Marató i amb les curses de 10 i mitja configuraven la primera experiència amb 3 categories descalcistes i minimalistes en cadascuna de les distàncies.



Després de la marató de Barcelona i d’anar superant etapes després de la caiguda que vaig tenir en bici el 22/12/2017, em presentava a Empúries amb ganes de superar aquell rècord europeu descalç de 2’52 que havia fet anteriorment. Em feia molta il•lusió la marató perquè era la tònica planificada per aquest any i així anava agafant ritmes per les curses de muntanya que continuarien, però per sobre de tot, el fet de trobar-me a més gent descalça i poder-me mesurar amb algú més de nivell, també em despertava força interès. Tenia curiositat en saber el circuit i mentre m’explicaven el recorregut ja em vaig començar a posar nerviós. Volia memoritzar-me’l per no perdre’m i saber on em tocava anar en cada moment però després de mirar-me’l i donar-li voltes, vaig decidir que em deixaria portar per la meva intuïció, que si estic tranquil, no em falla. Em feia una mica de por el fet que em deien que passava per parts on no hi havia gent i anava variant pujant per una banda i baixant per l’altra. Finalment vaig confiar en la senyalització, en la gent del camí i en la meva intuïció, tot plegat havia de ser més o menys senzill perquè tothom sabés per on tirar.

Tal com m’havia proposat, vaig començar observador, corrent a un ritme fàcil, agafant lloc en el carril bici que deixava les ruïnes, aglomerat de corredors. Estava content però curiosament conservant la calma, suposo que el fet d’escoltar el cos i centrar-me en controlar el ritme per portar una respiració còmoda, impedia a la meva ment anar-se’n cap una altra direcció. No pensava en res en concret, simplement era allà, observant les cales, el bosc, aquell dia que segons la previsió havia de ploure, però si més no, no ho semblava i tot plegat em feia gràcia, s’havien equivocat de previsió? Feia una temperatura genial.

Primer avituallament, vaig agafar una ampolla i no em va agradar veure com es llençaven els envasos per terra indiscriminadament, no estava disposat a fer el mateix, em vaig guardar l’ampolla, al cap de poc vaig veure un contenidor, em vaig desviar per obrir-lo i vaig llençar l’envàs a dins.


Arribada cursa de 10 femenina

Fins que no vaig arribar a l’alçada del càmping “La balena alegre”, no em vaig adonar que anava conservant massa. Va ser quan un corredor dels grups de davant va aturar-se a fer un riu, en veure que volia recuperar el grup i agafava ritme, vaig decidir tantejar-lo, acompanyant-lo fins el punt que el vaig deixar enrere i vaig seguir la meva cursa. A partir d’aquell moment ja tenia el ritme agafat, era molt agraït i fàcil de mantenir, comprovant el rellotge era sobre uns 3”45-3”50 si el mantenia podia aconseguir un gran resultat, encara quedava molt i em donava la sensació que un bessó se m’estava carregant, però potser es quedava en allò i res. Em vaig concentrar en relaxar-lo, perquè no fos jo qui em provoqués la tensió. Tornant del primer tram em vaig creuar amb l’Ángel Ramon Abella, volia conèixer-lo abans i saludar-lo abans de sortir, però no va poder ser ja que no el vaig trobar. En aquell moment ens vam veure de cara, ell em va cridar, ens vam mirar i un sormriure va sorgir, em va encantar, perquè ens comunicàvem en la mateixa sintonia. En aquell moment vaig sentir un moment de dubte, ho estava fent bé? Estava anant massa ràpid? L’Àngel Ramon és un gran corredor, 2n en el campionat del mon descalcista, si jo fallava no seria gens estrany que pogués ser ell el vencedor. 



Amb l'Àngel Ramón al final

Mirava al meu voltant i veia camps verds, paisatges de parc natural i sentia la natura al meu voltant, un somriure se’m dibuixava als llavis. Vaig arribar de nou a la cruïlla per anar cap a les ruïnes, on em vaig trobar a un amic del gimnàs, en Rubén, que em va dir que em vindria a veure, anava en bici i em va dir –Ja em pensava que t’havies rajat, amb aquest temps!! No em coneixia, amb el que a mi m’agrada la pluja, entre la fixació que tenen els corredors de Ca n’Arimon, del gimnàs on treballo i les curses de muntanya on t’ensopegues amb els canvis de temps sobtats, m’han fet agafar-li gust i ho prefereixo a la calor.

Després de les ruïnes em vaig trobar als meus pares esmorzant –Ei Esteve, que vas molt bé, no ens pensàvem que arribaries tant aviat. Va saltar mon pare, ma mare corria per intentar donar-me aigua, -Tranqui ma, ja no m’atraparàs, la dona corria emocionada –Estic bé mama, no et preocupis, acaba d’esmorzar!

Arribava al poble, tot anava genial, un cop creuàvem el centre i arribàvem al costat del mar, passàvem pel costat d’unes terrassetes on hi havia força animació, la gent cridava,-El primer descalç! Després d’una mica ens trobàvem amb músics tocaven amb molt entusiasme, regalant-nos ànims amb la seva banda, els hi donava les gràcies i després, per sorpresa, em trobava amb en Jordi de feetness.cat, que ja tornava, que genial. -Ei Deu, què dimonis, vinc amb tu!! Allò era fresc com un glop d’aigua, com m’encanten i s’agraeixen aquests detalls, viure el moment, l’experiència, al final això és el que t’emportes. Com estàs? Com vas? Vam conversar i em va gravar. Em costa molt gravar-me en carrera, perquè em centro molt més en les meves sensacions i no acabo de ser capaç de pensar on tinc el mòbil, no sé és un tema pendent. Però em fa molta il•lusió que ho facin perquè després puc rememorar el que he estat vivint i em fa molt goig veure’m riure i campar com una bestiola. Va ser curt però molt profitós, ens vam acomiadar al cap de poc, ens vam donar ànims i em va dir que ens veiem a la meta. Ell és encantador, aprenc molt de la seva saviesa com entrenador i com a amic. Ens va fer un clínic descalcista que em va agradar tant que el vaig contractar com a entrenador personal. En una sessió em va traspassar uns quants aspectes tècnics que encara no he acabat de pair. Trobar-te amb amics en carreres així et dóna molta vida.


Increible rebuda final, abraçades i agraiments

Les indicacions estaven bé, no hi havia cap problema. Quan arribava al centre del poble, ja tornant, un senyor en un portal em va dir –Ves corrent delcalç ves, que amb el temps et portarà problemes! Jo li vaig respondre –Molt bé, ahh sí? felicitats, tal dia farà un any!

Al cap de poc arribava a la mitja marató i hi havia una circumval•lació on fèiem una mica més de volta que els de la mitja i després ens incorporàvem en el mateix recorregut. Una mica més endavant em prenia el primer gel, estava bé, però sé que sobre el 26 m’acostuma a donar una baixada i així l’evitaria. Al cap de poc em trobava amb la meva mare que em donava aigua hipertònica, aigua amb aigua de mar, li feia una bona glopada i la dona, em deia: -No t’aturis! -Sempre va bé caminar una mica mare, gràaaaaacies!!

Poc després em trobava amb un altre descalcista, el vaig veure força decaigut, anava a seguir, però em venia de gust saludar-lo, presentar-me i donar-li ànims, ell estava a punt d’acabar i jo devia estar en el km 23 o així. No podia deixar passar aquella oportunitat, en certa manera era allà, a tots ens agrada que ens animin i els descalcistes som com una família, fer-nos costat ens ajuda a creure més en el que fem. Era en Fredy, vam xocar les mans i allò a mi també em va donar molta alegria per seguir. En realitat encara em quedava una bona estona de carrera.

Va ser a la recta del Càmping de nou quan veia a un corredor despenjat i fins que no el vaig atrapar no vaig parar, era en Josep de Térmens, que ens vam conèixer a la marató de Barcelona, m’havia dit al principi de la cursa que en aquesta intentaria guanyar-me, però ell no sabia que a l’anterior jo no estava tant bé. La qüestió és que m’estava pixant, vaig aturar-me uns instants i vaig tornar a atrapar-lo i ell em diu: - M’està a punt de donar una punxada al bessó, tu ves tirant que vas molt bé.

Vaig seguir, em sentia genial, amb força per mantenir el ritme i de sobte, una gota, dos gotes i una pluja torrencial va començar a caure. Observava al meu voltant, no podia ser millor, acompanyat d’una gran pau, silenci i natura al meu voltant, respirava i em contemplava, em sentia tant bé. Aquella sensació de soledat m’encantava, és el que m’ajuda a connectar molt més amb mi, era jo i l’entorn, érem un i plovent, em sentia fresc i refrigerat, com un animaló, no podia ser millor, aquell somriure foll em va tornar a sorgir i ja no me’l podia treure de la boca.

Anàvem cap el poble a bon ritme i ja només quedava una volta, les sensacions no podien ser millors, tenia previst que quan arribés al km 32 o així em prendria un segon gel per acabar amb força i així ho vaig fer. Malgrat la pluja els músics seguien tocant amb força i motivació. Em dóna alegria la música perquè jo també he tocat en una banda i és molt sacrificat, però tot i així els que ho fan, ho fan per gust i això és d’agrair i és el que ens arriba als que estem al davant, els vaig fer un ok amb el dit i vaig seguir.

Quan em quedaven ja uns 10km vaig adonar-me que encara tenia ganes de córrer i vaig apretar, sabia que podia fer alguna cosa gran si tot seguia com anava i em vaig concentrar, sentia un pessigolleig per dintre que em deia que tot rutllava. Tenia la sensació que quan arribés a meta ja deixaria de córrer, com per voluntad divina. Seguia i seguia i arribava al km 39, últim avituallament -Vas 7º!! Veia un corredor a la llunyania a bon ritme, dintre meu –Va, intentaré agafar-lo, pel Jordi, pels descalcistes i per mi, a per totes, si l’enxampo potser puc fer podi de categoria. Vaig començar a córrer tot el que podia, però reservant un xic pel final. Se’m va fer una mica llarg, quan entrava al carril bici, un asfalt força rugós i punxegut, ja el veia a prop, el podia enxampar, havia de córrer tot el millor que sabia per afrontar aquell tram tècnic a ritme, sense fer-me mal. I sí, molt a prop de meta l’agafava, el pobre se’l veia atrotinat i per mi era un joc, ja feia estona que anava a sprint, l’home em va mirar i va posar una marxa més, com si li anés la vida, ja no el podia atrapar, aquella no era la meva guerra, però havia aconseguit el que em proposava, acabar fort, que més podia demanar?



Arribava a meta, sentia als meus amics descalcistes i minimalistes que m’esperaven, súper rècord, súper rècord, escoltava amb molta força, les emocions brollaven dins meu, una gran alegria m’omplia per tot plegat, per veure 2:45:22, per l’alegria de les seves cares, per ser allà i poder-ho compartir amb elles i ells. En *Miquel Navarro, el seu somriure de veure’m allà, els amics descalcistes als que vaig abraçar, volien fotos.

En arribar a meta un periodista del canal 10 em va demanar respondre unes preguntes, estava molt emocionat i em sentia molt i molt bé, allò era el millor resultat que podia demanar, un minut més que a Barcelona feia dos anys, però en aquest cas descalç i després de superar molts imprevistos i de preparar-me d’una manera molt diferent i amb molt menys temps. Havia gaudit el doble, acabant molt millor, sense càrregues i sense oscil•lacions mentals i físiques, estava adaptant-me a la distància? Tenia tota la pinta.


Podi marató descalcista, Àngel Ramón, Esteve i Alberto

Fent síntesi d’aquell cap de setmana em quedava amb la importància que havia tingut trobar-nos. Havia pogut escoltar la forma d’alimentar-se d’en Jose Luis, per mi un referent en aquest aspecte, sempre he considerat que sap molt bé el que fa. Viatjar junts, xerrar, conèixer a més família descalcista com l’Alberto de València, passejar i anar a dinar i sopar plegats. Trobar-nos i compartir les nostres penes i glòries ens feia créixer i qui sap? potser a l’estiu hi hauria una altra cursa de muntanya a Tèrmens de la mà d’en Josep, en les festes del seu poble, tot estava per arribar.



Ignasi, Esteve i Jose Luis. 1rs de cada cursa, 10, mitja i marató.

Només em queda donar les gràcies a l'Antonio per haver fet plans reservant habitació, sense ell hagués estat molt més complicat. A tots els amics, amigues, companys i companyes minimalistes i descalcistes. A tots els que ens van fer costat, els que no i els que ens van fer reflexionar. Gràcies pel suport dels meus pares, em va fer molta il·lusió que sortissin de sobte de sota les pedres... A aquella personeta màgica que va treure els vidres de la carretera, em va fer una super samarreta i va aconseguir amb la seva força i alegria de donar-me tanta força, ehhh Jordi, felicitats per aquests fregats de muntes, que ens dónen tanta alegria a tants. En definitiva gràcies a tots i a mi mateix per saber gaudir del que m'agrada de la forma en què ho faig, com no, ens estimo!!

Us deixo un vídeo del resum de la marató on em podreu veure dient unes paraules fent síntesi de l'experiència a partir del minut 2'.



Propera parada Marató de Saldes el 20 de maig. Fins aviat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario