Ultra Pirineu Salomon 2016

El dia va arribar, i així va començar, allà estàvem palplantats, envoltats d'un gran ambient amb l'emoció que ens palpitava en el nostre cor, amb tots els recòrds que ja teníem de les aventures viscudes, junts i cadascú pel seu compte.

 


De sobte vam reconèixer una cara que ens resultava familiar, és ell? s'ubicaba en un racó, discret, se'l veia concentrat i decidit, però s'ocultava entre la multitud, ni molt menys al lloc que li pertocava.Un gran crack, Miguel Ángel Heras. Tot un privilegi i un honor per nosaltres.



La música sonava, l'emoció era latent, cada cop el cor bategava més ràpid, amb l'últim mohicà, jo crec que emblema de la cursa, vibràvem gaudint d'uns moments únics, no sabíem ben bé on ens havíem ficat, ganes de plorar, vaig agrair el fet d'estar allà, tot era qüestió de sentir, sentir-nos part de l'aventura.

Havía arribat el moment, corríem pels carrers de Bagà, encara no era del tot de dia però ens deixàvem portar per la multitud. Vaig deixar-me endur i vaig perdre a l'Oriol, no em va importar, necessitava no posar condicions i fluir pel meu compte, sabía que ell també ho agrairia i que sabía molt bé com organitzar-se, perquè compte amb una gran capacitat per fer-ho. 

De sobte ja pujant muntanya amunt, ehhh esos Tigres Tropicales, cigalees!!! ja ja ja allà estaven, l'Ivan i en Jesus, amb en Marcel i en Jose que els animàven. Vaig sentir de nou una emoció que em feia vibrar d'alegría, recordant aquell sentiment d'equip, que vam aprendre junts a cultivar i que encara guardava dintre meu, allà també érem equip, per màgia, però ho érem. Em vaig abraçar a ells i ens vam petonejar com nens petits, això m'encanta, em sentia viu i feliç de ser allà amb ells.

Vaig seguir ja no m'enrecordo de molt, només que pensava en arribar al niu de l'Àliga i se'm va fer fàcil. Dins d'una referència que l'Uri m'havia dit, sobre 2:15 ja era a fora i em sentia bé amb ganes i animat. Després va ser en Dani G, antic company de l'insti, sempre admirador meu a les curses, ja ets aquí? Ets un crack!! Seguía el meu camí, les hores i l'espai passaven sense adonar-me'n, menjava i bebía constantment, condició sine quanum perquè tot fluís correctament. Les energies es mantenien i tot rutllava. 


Arribava a Vellver, em fèia a la idea que havia passat el tunnel del Cadí per les muntanyes i em sentia important per poder tenir aquestes vivències tant divertides. Baixant veia un poble de lluny i no era aquell, encara quedàven 2 o 3km, plans on sentia la brisa i on agafava un ritme que em fèia recuperar l'alè. Allà m'esperava la Berta amb la bossa de vida, ja portava 40km. Just quan arribava sortia en Dani Aguirre un gran referent per mi, guanyador de la copa espanya ultra de l'any passat, -Adeu Dani Bona sort, -Ei, Esteve, ens veiem a meta!! La Berta motivada, totalment immersa en el seu paper d'assistent. Em va ajudar amb el seu somriure i atenció per fer-me fàcil el pas per aquell punt, quina sort tenir amics així, és tot un luxe!! Un plat de macarrons amb tonyina i ja en vaig tenir prou, em sentia ple! Tens l'Oriol a 3km, jo vaig seguir.
Miro el perfil de la cursa per fer-me una idea i veig que tinc pujada fins el 64 o així, m'ho prenc amb calma. No recordo molt, només que anava pels boscos i vaig conèixer a la segona noia, la Hillary del Colorado, amb molt bon humor m'explicava que se li donaven millor les curses tècniques, que li agradava escalar i grimpar amb les mans i que no sabia que tal li aniria aquest recorregut tant llarg, però ho estava fent impecable, la vaig animar. Després vaig conèixer a l'Aldo un gran corredor del Perú, anava ràpid, em deia que tenia la marató en 2:25 i vaig al·lucinar, però era bo de veritat. 


Seguia i seguí fins que vaig arribar a la major pujada, en el 64, era dur de collons, no s'acabava mai i ja tenia ganes de començar a baixar, arribava a dalt i em pensava que s'acabava, però no. Encara una mica més, es podia córrer però en pujada, no podia quedar gaire. Finalment, al 65, sento, ja podeu aixecar els braços, ara toca baixada fins a Gosol. Baixant a Gòsol, apareix en Dani Aguirre, -Què ha passat? li preguntà, masses km, ja fa estona que ho he deixat córrer. Em dóna ànims i segueixo avall i en un punt em trobo l'Adrià,-Ep Esteve, quina alegria, m'anava acompanyant, dient-me que estava entre els 40 primers, que anava molt bé, em sentia important tenint a tants amics al costat. Arribava a Gòsol i allà es trobava el mister, en Jordi Truyols, buf quantes emocions, quantes sorpreses, això era un alè d'energia. Li explicava que em feien mal els quadriceps i tenia els abductors carregats.I després, com no, la Berta, -Com estàs? jo no sabia que dir, - tinc gana!! -Uff quina cara fas, ja ja ja.

Vaig menjar una butifarra, un tros de coca de xocolata, vaig veure isotònic i omplir tot el que tenia. En sortir una abraçada al mister, s'ho mereixia, és un gran entrenador i amic, aquests detalls són únics i tenen un valor incommesurable, l'aprecio molt. Vaig sortir més tranquil, abans que arribés l'Oriol, que ja era prop. Xino xano, vaig anar tirant, sense presa però sense pausa, buscant bones sensacions, mirant el perfil vaig rumiar una estrategia per prendre'm els gels i barretes amb més cafeina en el moment adient. 

Només pensaba que em quedaven 35km, que després de 80, semblava poc, però mirava el desnivell i era més de 2k+, jo només pensava en que volia arribar, pas a pas, em quedaven 4 avituallaments. Seguía i seguía i els km s'acumulaven recordava el que m'havia dit en Joan Manel, te'n recordaràs de la pujada als empedrats, reserva't que és dur!!. Després vaig passar per un camí que m'era familiar direcció refugi d'Estassen, juraria que havia passat per allà, a que és el refugi del Pedraforca per on havíem passat amb en Javier V.? I sí, definitivament, arribo i em trobo al Pere Rullàn, quin privilegi. - Vas molt bé entre els 30 primers, em vaig sorprendre. Ja es feia fosc, saludar a aquest gran esportista de la muntanya i català, em va animar molt, després em vaig assabentar que había quedat segón al kv de la nit pirineu el dia abans. 

La baixada cap a Gressolet era considerable i les cames estaven ja fotudes, m'era imposible baixar com m'agrada, patapam, de cul a terra!! ja ja ja, em vaig prendre l'últim gel fort de cafeina, aquest de 50mg. I vaig arribar al refugi. Havía d'arribar a vents del Cadí per prendre'm l'última barreta miraculosa, amb cafeina, guaranà i ginseng. Vaig fer temps per posar-me el frontal i vaig apurar al costat de l'Ana Comet, la 3a noia, amb qui vaig estar xerrant, seguint darrera seu amb el seu permís, és clar, fins arribar al refugi. M'explicava que era de Vic d'un poblet de 200 habitants que jo no coneixia. En arribar a Vents del Cadí m'esperava la Berta que va al·lucinar en veure'm la cara de patiment. Em vaig posar el frontal i l'Adri em va ajudar a la sortida a organitzar-me. Vaig seguir tirant i em vaig prendre tot el que em quedava, un gel que em va donar el meu amic Sergi M i la "barreta", -Adri, això és droga pura!! ja ja ja vaig seguir, cap els empedrats i sorpresa, l'Oriol en acció.
Va aparèixer menjant-se el món, -cóm estàs Oriol? -Estic que em pujo per les pareds!! ja ja ja, doncs tira i jo al darrere. Quina sorpresa, quina alegría trobar-lo, no podia anar millor. A mi em pujava tot i a ell també, volíem arribar i en aquell punt no podíem fallar. Anàvem volant per les alçades de la cursa, anàvem passant gent com si res, 4, 5, 6 entre ells l'Anna Comet, -Quin ritmassu porteu!! L'Oriol no m'escoltava, la música el portava, em sentia privilegiat de tot plegat però no sabia si podia aguantar molt més. Arribem a l'últim refugi i poc més endevant ens trobem a l'Adri, queden 6km aprox, uff ja queda poc!!!

- Va que ja ho tens!! dèia l'Adrià. Jo tot emprenyat, Nooo fins que no arribi a la plaça no estaré! Pensava en els que m'esperaven. No havia vist al Moya, ni a la Cristina en tot el dia i em van dir que vindrien, la Carlota m'estava esperant, no sé, m'imagino!! Ufff vull arribar. Una voira que no s'hi veia i l'Adrià ens cantava els diferents escenaris que quedaven, corriol, carretera, corriol, carretera del camping i poble. Només pensava en deixar-ne un i continuar per l'altre. Finalment arribem a la carretera, corríem a 4:30' era al·lucinant, les ganes d'arribar ens podien. Un tros de corriol i la pista camí a Bagà. No podíem demanar un millor final, èpic, tal com havíem començat, la guinda del pastís. Ens vam embolicar a l'entrada del poble i vam haver de recular, vam trobar el camí preguntant en una casa i ens van indicar, una mica estrany, que familiar la gent del poble. Arribem a meta i sí finalment, abraçades, petons, ja era hora collons!!! Estava fins el gorro de córrer, però molt satisfet, de mi, del rendiment del meu cos i de tot el dia que havia passat en un obrir i tancar d'ulls.


No puc explicar amb paraules el que és sentir-se acompanyat, aquests dos m'ho van fer sentir, és un luxe que no es pot pagar amb diners. Les persones que són al teu costat quan arribes són un gran incentiu, et motiven en els kms més durs finals.
Igual que totes les persones que van pensar amb mi i em seguíen pels xats, what's etcètera, realment em feu sentir important. 

Gràcies a tots, sobretot els que em vau aguantar dies després que debía d'estar una mica insoportable. Va ser dur però va valdre la pena. Gràcies al Mister Jordi Truyols per ajudar-me a organitzar i fer-me la vida més fàcil. No és gens fàcil poder congeniar-ho tot quan treballes, hi ha festes majors i has d'entrenar tant, ja ja ja. No sé si faré curses tant llargues, potser em quedo amb les més curtes i intenses. Ara, a qui li agrada córrer ha de probar aquestes experiències per curtir-se i saber de què van. 


 




Aquí culmina la temporada 2015-16, alguna més caurà, això segur...

I aquesta és la cara que et queda al final. Ara ja no me'n recordo però sí, és dur de collons!! Repte de la temporada assolit, 111km i 6500+ i amb bona nota. 37 de la general en una competició internacional està molt bé. Molt content i satisfet!!