Moltes emocions viscudes avui a la Neorural. Aquest any era la 6a edició d'aquesta cursa referent a la serralada marina que està agafant nom per la seva duresa i organització espectacular sens dubte.
Primer de tot, jo m'enric dels comentaris sensacionalistes de l'organització, però és que, perquè jo soc persona d'experimentar i és quan sóc allà que me n'adono de la realitat dels compliments, em falta l'aire constantment i vull arribar, però això s'ha de treballar!!
Corriols constants, pels llocs més emblemàtics de la zona, castellruf, font sunyera, torre galzeran, font de la mercè, pedrera, corriols de caçadors, can gurri, castell de santmiquel i fins el poble. És una organització que compleix el que es proposa, fer una cursa el màxim corriolera passant el mínim per la pista, això li dóna entreteniment, duresa i sorpreses constants.
La Neorural cada any obre nous corriols, existents d'abans i completament nous. S'informen del saber del poble i dels forestals i fan un traçat exigent, sorprenent i especial, una delicia que permet assaborir la veritable essència de la zona ubicada a la serralada litoral, amb entorns boscosos i bones vistes, del mar, Barcelona i la serralada.
Aquest 2018 el sr Santi Barril, arquitecte del recorregut, ha fet una feina sense precedents, digue'm que s'ha sortit. Rollo, crec que s'ha pogut divertir per la duresa i bellesa de cada tram, amb la dificultat que han talat una zona i malgrat tot no ha estat un impediment per ell i la seva organització.
Per mi un aspecte destacable de la cursa és el marcatge, tot i que hi ha trams d'anar molt camp a través, escalar pedres, era difícil perdre's si anaves una mica atent, les indicacions eren excelents i els voluntaris estaven alerta.
Altre aspecte molt agrait és la bossa generosa del corredor, tovallola, "manguitos" hoko, agenda, gel calent per les cames, caldo verdures, gel gu, barreta energètica, aquarius, moritz sense alcohol. I ja no parlem del botifarrot amb barra de pa bo amb tomàquet, birra, flam, cola o begudes de l'arribada i els avituallaments cada 5km aprox.
La meva enhorabona pel carinyo i dedicació de l'organització fent la seva feina que fa que els que correm ho poguem gaudir tant.
Per altra banda un altre tema que valoro és la implicació del poble de Santa Maria de Martorelles en l'event. La família dels amics Prat al complert donant soport, els meus pares vibrant al meu costat i com no l'equip Flexor Sport Runners 42.2 que avui ha estat l'estreno. Personalment m'he sentit important, teníem una carpa per nosaltres, per canviar-nos, ens han fet fotos i a més han estat pel recorregut donant-nos caliu. Gràcies Jordi Arguisuelas, Runners 42.2, Flexor Sport, Àngel i Robert pel vostre soport incomesurable.
Avui hem corregut d'esquerra a dreta: Un servidor, en Joan Caldentey, L'Adrià Prat i l'Aleix Cunillera. En Robert ha vingut de supporter.
Per la meva part, després d'uns infortunis amb la pèrdua d'en Gerard Martínez i d'en Marc Villodres que s'ha fet mal al metatars, grans corredors; i de la destresa de l'Oriol Prat, que m'ha avançat al castell de Sant Miquel fent que les orelles em fessin palmes, he quedat 5e i amb un temps de 2'48"17, 10' minuts més que l'any passat però és que el recorregut se les portava. Cal destacar la progresió d'en Marc Villodres, ara a l'equip Invers i d'en Joselito que ha quedat 3r fent una cursa impecable, molt controlada.
Vull destacar la troballa amb molts amics que no veig gaire i avui ha estat el dia, en Guillem Fdz, en Rafa, en Dani Pérez, l'Adrià Selles, en Gerard i la Imma i a tots els que ens hem fet costat.
I aquest sóc jo, a la web de Nació Digital, quines fotos més chules, gràcies també.
Haig de dir que m'ho he hagut de treballar de valent per fer el que he fet, se m'ha fet llarga, soposo que per la falta d'entrenaments de qualitat i pel ritme imposat pel sr Marc Villodres des del principi que si no hagués pres mal hagués fet alguna cosa molt gran, tot i així ha demostrat que qualsevol contratemps no el fa enrere d'arribar al final.
Comentar que he corregut amb adidas terrex king5 una sabatilla minimalista 0 drop tacos de 4mm i una plantilla flexor sport multisport de mínima protecció. Per mi espectacular, propiocepció, s'agafa molt bé a gairebé totes les superfícies, lleugera i molt ben cordada, pel meu gust un pèl alta que fa que a l'hora de posar-se-la sigui una mica complicat.
Sensacions minimalistes 100% això sí, amb el peu cobert, però per contrapartida pots córrer a tota velocitat. Fins la propera, seguim amb la temporada que només ha fet que començar. Fins aviat. Propera parada trail Rocacorba.
De nou, els Amigos del Descalcismo, grup de facebook, ens animàvem a inscriure'ns i trobar-nos a la mitja de Mataró el 3 de desembre, en aquest cas, motivats de la mà de Jose Luís Diaz, un altre aficionat que va il·luminar i inspirar-nos a fer aquest repte junts.
Des del primer moment que no vaig poder dubtar la invitació d'en Jose Luis, ja ho havia fet amb mitjons, però no descalç i volia probar-ho, però amb la calma! buff, que equivocat que estic, ja ja ja!!
Finalment érem 12 descalcistes en aquest esdeveniment que comptava amb una cursa de 7 i la mitja. Feia fred, sobretot vent, però el dia començava bé amb la troballa i divertint-nos en la sessió fotogràfica prèvia inel·ludible.
A continuació es donava el tret de sortida i volíem sortir junts, però els imprevistos del guió ens van fer anar cadascun al seu calaix, Jose Luis i jo davant, per sota de 1'20.
Volia anar amb ell però aquell insistent "tira-tira!!" que ell repetia i l'energia de les meves cames que em demanaven guerra em va fer aprofitar aquella oportunitat per sentir la llibertat de córrer amb els peus nus.
No sentia el meu cos, era amo d'aquell instant i captivat per aquell sentiment de gairebé no tocar de peus a terra em deixava portar pel procés que em portava a experimentar amb llibertat allò que tant m'agradava i em feia sentir viu, córrer. Passaven els km i cada cop em trobava millor, el cos no cedia, volia córrer més i més, em sentia viu, els meus peus començaven a sentir la petjada de l'asfalt raspós, esquerdes i baixades boges que potser no havia controlat del tot i també com no, la falta d'entrenaments descalços per adaptar les pells del peu. A les últimes rectes vaig veure al Carles Castillejos, un ídol per nosaltres. Jo seguía la línia blanca, fineta per deixar descansar els peus.
Vaig seguir, inclús incrementar ritmes als últims km's, el meu pare a l'última corba "ja arribes!", arribant a meta en 1:16:47 al·lucinant pensava que encara quedava. Em trobava genial, els peus una mica tocats, sobretot els dits grossos on m'havia sortit una ampolla del fregament amb l'asfalt. Un minut menys que la meva marca anterior, 9e gral i 3r cat. En Jose Luis 1:30 anant molt tranquil i apretant els últims km's.
Ens vam trobar alguns de la cursa de Lleida i altres que no ens coneixíem i tots vam acabar molt contents, tant que hem fixat propera trobada a la mitja de Granollers, el proper 4 de febrer del proper any.
Vull agrair a Jordi Vizcaino a la crònica: "La mitja de Mataró 2017. Territorio descalcista" feta al seu blog: feetness.es per les seves paraules càlides. És un blog molt complert sobre el minimalisme, com entrenador i esportista en aquesta disciplina des de la seva experiència. Blogs així amb contingut donen gust, personalment gràcies.
Gràcies a Amigos del descalcismo per fer-me partícep d'aquesta experiència, gràcies per ser com sou i per tot el caliu que em transmeteu. Seguim trobant-nos, deixant els nostres peus lliures. I gràcies als meus pares per fer-me costat i venir-me a veure!!
I en aquest parèntesi, últim trimestre de l'any, abans del calendari establert, seguim experimentant deixant els peus en llibertat i participàvem a la cursa descalcista de Lleida.
Des de la feina, en Joan, em va informar d'una cursa minimalista. Ell tenia desprendiment de cartílag, tenia la proposta de fixar-li el peu i no tornar a caminar, però des de que havia probat el minimalisme, caminar descalç, guaraches o fivefingers, com a mínim havia recuperat la il·lusió. Havia conseguir reduir molt el dolor, gaudir de passejar i haver de prendre menys medicació, perquè per la nit no se li carregava tant.
Era el diumenge 29 d'octubre quan es celebrava la primera edició d'aquest esdeveniment, en forma de caminata conscient en família i cursa minimalista, descalcista, organitzada per Equilibrium Cos Ment.
El primer que em va agradar va ser que consideressin la descalcista una categoria. Segons van dir, degut a les vagues i referèndum, van tenir dubte de muntar l'esdeveniment fins l`última hora però finalment va sortir, més o menys. Era suggerent poder córrer un recorregut mixte pensat per descalcistes, entenia que hi havia multitud de terrenys i superfícies i això prometia ser divertit. Tot i l'organització que no estava molt a la guait en la primera volta, després va respondre i va fer que tot acabés bé.
Personalment vaig trobar el recorregut divertit, asfalt, pedres, herba, terra, moltes superfícies diferents. Ens vam trobar una colla que no arribàvem a unes 20 persones per fer les curses. Ja coneixia a 2 corredors d'altres curses anteriors, En Paco i la Vero, bons referents de la Llagosta, que veníen del campionat mundial minimalista de Oropesa la setmana anterior. Vaig poder conèixer a Antonio Fontíveros, entre altres.
Va ser una experiència del més agraida, no només pel recorregut i el fet de trobar-nos practicant la nostra afició. Sinó per com ens van cuidar des de l'organització amb els torrons d'Agramunt que ens van posar després de la cursa i pel regal que em van fer com a guanyador, unes mínimal saldals.
Era un regal que no em va deixar indiferent, doncs me'n volia regalar unes però no sabia què comprar-me. Les vaig demanar i quan les vaig rebre em van encantar, semblaven força esportives i fàcils d'ajustar. Vaig pensar: "Molt fàcils però molt complicades per mi, com me les posaré?".
La nit seguent em vaig desvetllar a les 5:30 em vaig asseure al llit i me les vaig mirar. No sé ni com me les vaig posar i ajustar i em van semblar una meravella. Una fixació comodíssima i molt robusta. Necessitava probar-les només llevar-me i fer una ruteta per valorar sensacions.
Va ser començar a córrer amb elles mentre me les ajustava i descobrir perquè tenia tantes ganes de tenir-ne unes. Espectaculars les sensacions. Amb ganes d'agafar-les sovint per experimentar el córrer amb el peu descobert, "barefoot running".
Marxàvem en Joan i jo contents de l'esdeveniment viscut, ell de veure'm córrer, jo de veure'l caminar descalç l'últim tram i entrar amb aquella alegria de poder practicar aquesta afició tant primitiva com és caminar descalç amb un somriure d'orella a orella.
Seguim gaudint feliços del que ens agrada, com ens agrada!!
