Ohhh Ohhhh la Neorural!!! Ohhh la Neorural!! Ohhhh la Neorural!!!
Ha arribat la Neorural, aquest any després d'una època d'una mica de desmotivació. Per sorpresa en un cap de setmana una bufada d'aire fresc arriba, per 2 fronts diferents.
Per una banda entro a un equip de corredors de muntanya que em fa una gran proposta per començar a confegir el calendari de curses pel proper any. L'equip es diu XtrailMontseny team, properament us aniré informant.
Per altra guanyo la neorural, emportant-me per damunt de tot una gran experiència, sentint-me acompanyat de moltes persones conegudes d'altres edicions, amics dels oju ke passu!!, organitzadors, voluntaris i supporters.
En especial haig de donar les gràcies a les paraules i l'apreci que m'ha demostrat el company de fàtigues dels primers quasi 20km, l'Aleix Cunillera, persones com tu són les que em fan sentir important de veritat.
També a tota l'organització per estar tant present i pendent de nosaltres, per les indicacions excelents i per tota l'alegria que han projectat per fer-nos divertir a nosaltres, sous la caña. Ens enrecordem de les vostres famílies quan de sobte en els últims km's ens trobem una pujada com el famós "corriol de la tieta" va parir quina tia amb més mala baba, no??? ja ja ja
He gaudit molt del recorregut, dur de collons els últims km's, amb la boja presència amenitzadora dels koalas i el Santi amb l'alegria que duia a sobre, pots estar conent amic, per la feina que t'has currat!!
Estic molt content de veure com l'amic Oriol Prat ha aconseguit el seu merescut i crec que somiat podi a la Neorural, cada any es supera una mica i això és de celebrar-ho, vas cada cop millor, te n'adones??
Arribar a meta és molt més que acabar una cursa, és la sabiesa que en podrem treure del coneixement que han aportat compartint amb nosaltres aquell recorregut. El conjunt d'emocions viscudes i l'alegria de poder haver gaudit un any més d'aquesta aventura amb les persones que ens han acompanyat.
En veritat vosaltres sou els que em feu sentir important, les persones que sou al meu costat, que m'acompanyeu i amb la vostra companyia, paraules, gestos me n'adono de qui sóc i també de la vostra grandesa i de com d'importants sou per mi. Gràcies a tots i totes les que em feu costat, per deixar-me ser jo mateix i gaudir tant de fer el que m'agrada.
Entre elles gràcies al sr Jordi Truyols. Poder tenir el recolzament i la confiança que et fa sentir un mister que confia tant amb tu, que t'acompanya i et fa sentir important també t'ajuda i molt, a treure el millor d'un mateix. Jordi, tu tens aquesta virtut això és el que em vas transmetre des del moment en que et vaig conèixer. Gràcies pel teu soport!!
http://jorditruyols.weebly.com/
Un any més la Neorural s'ha superat, ohhh la Neorural, el rap de la Neorural és una caña!!
Bon día, algunes imatges em comencen a venir al cap després de la Marató del Montseny. Per començar recordo les paraules d'en Montxi, "vosaltres baixeu de 5h amb la punta de la cigala, em va fer gràcia però ja sabía que no era un joc de nens i ens ho hauríem de treballar. I així va ser, va arribar el dia i ens vam situar a la graella de sortida, Oriol, Adri Prat i un servidor, amb el temps just i trobant-nos amb tota la tropa, companys, colegues i els Oju ke passu que ens ho havíem proposat. Entre nervis i emoció començava l'experiència.
Jo em proposava que se'm fes curta, era el meu repte, però per això havia de saber regular per arribar més o menys sencer. Es va donar la sortida i nosaltres no érem al davant, havíem de posicionar-nos bé pel camí, per estalviar-nos taps. Tot anava bé, vaig apretar buscant un lloc avantatjós, testejant ritmes dels primers, darrera de Zaid, el primer corredor, però era massa per mi. Volia anar a un ritme ràpid però havia de poder mantenir-lo i no em sentia còmode corrent tant fort. Buscant la sensació de comoditat vam creuar 2 cops un riu i poc després vaig topar-me amb l'Oriol que m'avançava.
Feia un dia gris, sense ploure i amb bona sensació de temperatura, almenys agradable per nosaltres, que no sentíem la calor. No em sentia gaire ràpid, més aviat lent, però sabia que havia de buscar bones sensacions, després d'un mes fent el mínim deixant enrere la Ultra Pirineu. Sabía que el volum fet per la prova de Bagà encara m'aportaria facilitats, encara que no molt gas, per això havia de reservar. Portava una setmana de refredat de mocs, que no acabaven de marxar i això tampoc em beneficiava. Vaig deixar-me portar pels paisatges boscosos i camins correguts en altres circunstàncies que em venien a la memòria.
Arribant a Sant Bernat em vaig recordar d'en Javier d'una ruta que vam fer pujant al Matagalls i després a les Agudes, també d'altres vegades que havia pujat, sol i acompanyat. Pujàvem al Matagalls per un camí entre la vegetació, boixos per tot arreu, pedres i desnivell, era el meu fort, a punt d'arribar a dalt em tornava a topar amb l'Oriol, eiii, com va? Oju ke passu, ja ja ja i arribem a dalt.
De sobte sentim un crit molt fort, aaaaaah!! Hi havia un noi a terra, què t'ha passat? El bessó se m'ha muntat!! L'Oriol li diu que demana ajuda, però jo sóc allà. M'aturo i li dóno mobilitat al peu perquè sé que així es va destensant, després li faig un petit massatge al bessó i em dóna les gràcies, sempre amb els ulls clucats, doncs no m'ha vist, però jo el veig millor. Continuo i de sobte em trobo amb aquests 3.
Quina alegría, em va fer moltíssima il·lusió, era un día gris, que qualsevol es queda a casa, però ells eren allà. Em vaig emocionar, mirant-los a la cara amb alegría, quins grans fans això és el que et fa sentir important.
Continuàvem direcció Coll Pregon, era un dia gris, misteriós això li donava emoció al repte, hi havia molta gent per arreu però semblava que anéssim sols.
Seguíem enmig de l'espessor i d'aquell decorat de tardor que ens envoltava i ens feia conscients de l'època de l'any que transpiràvem. Era curiós però cada cop em sentia millor.
Arribats a l'avituallament del coll, seguíem cap a Sant Marçal, trobàvem grups de cecs corrent amb guíes fent petits trens agafats d'unes barres llargues, havíem d'estar atents, tots compartíem una experiència especial.
Vaig per la dreta! o Passa per l'esquerra! ho estàvem fent genial. Em sentia lleuger baixant direcció Sant Marçal, ràpid, en les corbes del camí i allà ens vam trobar al Santi i a la Rosa de la Neorural, cridant com bojos, ànim Esteve, molt bé! Quina alegría, que transmetien, perquè ells també gaudeixen veient-nos.
Arribats a l'avituallament, codony molt bo! cridaven els nens i això vaig fer, doncs el tastarem i de cop, beeeee, ja ja ja. Que divertit s'ho passaven alguns i jo també! Sabía que aviat tocava pujar muntanya amunt, quedaven 1000+ fins les agudes, vaig reservar una mica i a continuar. Vaig decidir menjar una mica més, el cos em demanava sòlid i em vaig empassar una barreta com vaig poder.
Quan ja arribava adalt de les Agudes vaig decidir prendre'm el gel que em van donar a la Ultra Pirineu, que pintava fort. De la marca Etixx amb ginseng, guaranà i cafeina. Sí, sí, era bo, però quasi rojo quan em va començar a pujar, vaig haver de respirar diverses vegades perquè va fer efecte de cop. Encara em quedava un petit tros fins el turó i baixar fort per recuperar el ritme de la pujada.
Va que ja ets dalt, ara només et queda crestejar fins el turó de l'Home i baixada! Arribats al turó em trobo al Montxi, va Esteve que tens a l'Uri a 2'30", buff, vaig pensar, ja no l'atrapo!
Què et sembla això de no haver de pujar al turó? doncs a mi perfecte, ja ja ja!!
Segueixo i ara venia la part divertida, córrer, córrer i córrer. M'encanta! començo a baixar i sento un darrera, ahh esto es lo que ayer subí en el km vertical! ostres i avui estàs aquí? tú sí que ets una màquina!
La baixada era pels camins estrets i densos del turó, semblants a la pujada al Matagalls, entre la vegetació, ràpid però controlant, amb girs i pedres però que ajudaven a frenar-se. Em sentia bé i m'agradava aquella sensació de lleugeresa que em permetia gaudir molt perquè m'adonava que havia fet molt bé la feina anterior, reservant per trobar-me bé baixant. Era l'objectiu!!
Tot d'una arribo al penúltim avituallament i veig a l'Uri sortint. M'aturo a beure aigua i després isotònic, l'arbitra de la FEDME que hi havia allà em pregunta com estic. Jo li dic que vaig tranquil, que el què vull és arribar a meta i em diu que em veu amb molt bona cara, comparat amb molts que hi havia per allà. Segueixo i al cap de poc veig a l'Uri a la propera corba, em tiro per un petit barranc que donava al camí, què fots aquí, com ho has fotut això? He vingut a cantar-te les corbes, ja ja ja!
Segueixo i seguim, sé que haig de reservar una mica per arribar, em sento bé però ja noto que començo a flaquejar. Aviat arribem a l'últim avituallament, sortim i l'Uri cau, m'aturo i vaig a veure, segueix, no m'ha passat res! Segueixo i apreto una mica, hi ha algunes pujades i tinc ganes d'arribar, potser m'estic passant. Quines ganes d'arribar als rius per refrescar-me. No arriben, no arriben, fins que arribo! passo pel mig, avancem a un i ve una pujada, no puc tirar, buf, ara bé la bona!
Apareix l'Uri, ànim segueix-me que ja hi som! queden 800m, ens diu un home que era allà. Vaig esbufegant, jo darrere aquell amb qui vaig acabar l'anterior experiència a Bagà, qui ens ho havia de dir? Els meus pares i la Pepita, ànim campions que ja hi sou! Buf quasi no puc amb la meva ànima i arc d'arribada, ell arriba saltant, jo arrossegant-me, però content, el millor final que podíem esperar, 20 i 21 amb 4h 47mins. Baixar de les 5 hores va ser posible però esforçant-nos. Això és el que li donà valor!
Després de tot ens queda una gran experiència. I a la meta ens trobem amb l'Adrià, que s'ha hagut de retirar, la Berta i son pare, grans supporters. També en Karim el Hayani era allà, quina alegria tornar-lo a veure. Un petó dels meus pares i la Pepita són la millor medecina per recuperar-se, i ja veure'm quina serà la propera! Fins aviat!
Hola amics, tinc una nova aventura, aquesta ha estat improvisada. Realment un dels objectius del blog era organitzar-me però els que em coneixeu ja sabeu com sóc, funciono per sensacions. Després de 3 anys de sentir a parlar de la marató del Montseny, ha arribat el dia i se m'han obert els ulls, això va com va, vol dir que aquest cop toca.
http://maratomontseny.com/
No sé si hi vaig preparat, almenys la il·lusió hi és i soposo que em quedarà gas de la preparació de la Ultra Pirineu, com a mínim això m'ha dit el mister!! No estic entrenant com perquè sigui objectiu, però sí que sento que puc aguantar bé sense problemes, sense flipar-me gaire a les baixades!!
Doncs això, després de la Ultra Pirineu m'ha vingut de gust prendre-m'ho amb una mica de calma, gaudir dels entrenaments de pretemporada, no correr tant i nedar més, ja que em resulta més fàcil i fer sortides de cap de setmana però caminant, per divertir-me amb els amics sense preses tot admirant els paisatges.
M'he recuperat de forma sensacional, en 2 dies ja estava fent canvis de ritme a 3'10 el km amb els corredors de Ca n'Arimon i en 1 setmana ja estava recuperat de les petites molèsties que podia tenir, això és el veritable èxit. El resultat del bon entrenament és la ràpida recuperació i això vol dir que no em vaig castigar perquè el cos ja estaba bastant adaptat a l'esforç que soposava la prova en si.
Sempre m'agrada comparar-ho amb quan vaig córrer la meva primera cursa de 10k "La Sant Vicenç de Mollet del Vallès" vaig tenir escruiximents una mica més d'una setmana, no em podia ni moure, de baixar escales ni parlar-ne. I ara mira en 2 dies i a córrer, després de 111km, estic contentíssim de poder gaudir tant d'això que tant m'agrada, córrer per la muntanya.
Tornant al tema, la Marató del montseny, us poso el perfil:
Total 3 pepinets, el Matagalls, que és el segon pic del perfil i el 3r pic són el Turó del l'home i les Agudes. Total 2750+ i 45.5km de diversió, bé, això espero!!
També anirem acompanyats de l'Oriol, l'Adrià, en Joan Lluis i en Toni Mollfolleda que també està on fire, no sé qui més dels Oju ke passu!!
Tot això el 23 d'octubre, ja us comentaré la jugada després de l'experiència, com sempre un gust poder compartir la meva emoció inicial i sensacions, aspectes molt importants per afrontar el repte de la millor manera!!
Fins aviat amics, gràcies per ser-hi!!
El dia va arribar, i així va començar, allà estàvem palplantats, envoltats d'un gran ambient amb l'emoció que ens palpitava en el nostre cor, amb tots els recòrds que ja teníem de les aventures viscudes, junts i cadascú pel seu compte.
De sobte vam reconèixer una cara que ens resultava familiar, és ell? s'ubicaba en un racó, discret, se'l veia concentrat i decidit, però s'ocultava entre la multitud, ni molt menys al lloc que li pertocava.Un gran crack, Miguel Ángel Heras. Tot un privilegi i un honor per nosaltres.
La música sonava, l'emoció era latent, cada cop el cor bategava més ràpid, amb l'últim mohicà, jo crec que emblema de la cursa, vibràvem gaudint d'uns moments únics, no sabíem ben bé on ens havíem ficat, ganes de plorar, vaig agrair el fet d'estar allà, tot era qüestió de sentir, sentir-nos part de l'aventura.
Havía arribat el moment, corríem pels carrers de Bagà, encara no era del tot de dia però ens deixàvem portar per la multitud. Vaig deixar-me endur i vaig perdre a l'Oriol, no em va importar, necessitava no posar condicions i fluir pel meu compte, sabía que ell també ho agrairia i que sabía molt bé com organitzar-se, perquè compte amb una gran capacitat per fer-ho.
De sobte ja pujant muntanya amunt, ehhh esos Tigres Tropicales, cigalees!!! ja ja ja allà estaven, l'Ivan i en Jesus, amb en Marcel i en Jose que els animàven. Vaig sentir de nou una emoció que em feia vibrar d'alegría, recordant aquell sentiment d'equip, que vam aprendre junts a cultivar i que encara guardava dintre meu, allà també érem equip, per màgia, però ho érem. Em vaig abraçar a ells i ens vam petonejar com nens petits, això m'encanta, em sentia viu i feliç de ser allà amb ells.
Vaig seguir ja no m'enrecordo de molt, només que pensava en arribar al niu de l'Àliga i se'm va fer fàcil. Dins d'una referència que l'Uri m'havia dit, sobre 2:15 ja era a fora i em sentia bé amb ganes i animat. Després va ser en Dani G, antic company de l'insti, sempre admirador meu a les curses, ja ets aquí? Ets un crack!! Seguía el meu camí, les hores i l'espai passaven sense adonar-me'n, menjava i bebía constantment, condició sine quanum perquè tot fluís correctament. Les energies es mantenien i tot rutllava.
Arribava a Vellver, em fèia a la idea que havia passat el tunnel del Cadí per les muntanyes i em sentia important per poder tenir aquestes vivències tant divertides. Baixant veia un poble de lluny i no era aquell, encara quedàven 2 o 3km, plans on sentia la brisa i on agafava un ritme que em fèia recuperar l'alè. Allà m'esperava la Berta amb la bossa de vida, ja portava 40km. Just quan arribava sortia en Dani Aguirre un gran referent per mi, guanyador de la copa espanya ultra de l'any passat, -Adeu Dani Bona sort, -Ei, Esteve, ens veiem a meta!! La Berta motivada, totalment immersa en el seu paper d'assistent. Em va ajudar amb el seu somriure i atenció per fer-me fàcil el pas per aquell punt, quina sort tenir amics així, és tot un luxe!! Un plat de macarrons amb tonyina i ja en vaig tenir prou, em sentia ple! Tens l'Oriol a 3km, jo vaig seguir.
Miro el perfil de la cursa per fer-me una idea i veig que tinc pujada fins el 64 o així, m'ho prenc amb calma. No recordo molt, només que anava pels boscos i vaig conèixer a la segona noia, la Hillary del Colorado, amb molt bon humor m'explicava que se li donaven millor les curses tècniques, que li agradava escalar i grimpar amb les mans i que no sabia que tal li aniria aquest recorregut tant llarg, però ho estava fent impecable, la vaig animar. Després vaig conèixer a l'Aldo un gran corredor del Perú, anava ràpid, em deia que tenia la marató en 2:25 i vaig al·lucinar, però era bo de veritat.
Seguia i seguí fins que vaig arribar a la major pujada, en el 64, era dur de collons, no s'acabava mai i ja tenia ganes de començar a baixar, arribava a dalt i em pensava que s'acabava, però no. Encara una mica més, es podia córrer però en pujada, no podia quedar gaire. Finalment, al 65, sento, ja podeu aixecar els braços, ara toca baixada fins a Gosol. Baixant a Gòsol, apareix en Dani Aguirre, -Què ha passat? li preguntà, masses km, ja fa estona que ho he deixat córrer. Em dóna ànims i segueixo avall i en un punt em trobo l'Adrià,-Ep Esteve, quina alegria, m'anava acompanyant, dient-me que estava entre els 40 primers, que anava molt bé, em sentia important tenint a tants amics al costat. Arribava a Gòsol i allà es trobava el mister, en Jordi Truyols, buf quantes emocions, quantes sorpreses, això era un alè d'energia. Li explicava que em feien mal els quadriceps i tenia els abductors carregats.I després, com no, la Berta, -Com estàs? jo no sabia que dir, - tinc gana!! -Uff quina cara fas, ja ja ja.
Vaig menjar una butifarra, un tros de coca de xocolata, vaig veure isotònic i omplir tot el que tenia. En sortir una abraçada al mister, s'ho mereixia, és un gran entrenador i amic, aquests detalls són únics i tenen un valor incommesurable, l'aprecio molt. Vaig sortir més tranquil, abans que arribés l'Oriol, que ja era prop. Xino xano, vaig anar tirant, sense presa però sense pausa, buscant bones sensacions, mirant el perfil vaig rumiar una estrategia per prendre'm els gels i barretes amb més cafeina en el moment adient.
Només pensaba que em quedaven 35km, que després de 80, semblava poc, però mirava el desnivell i era més de 2k+, jo només pensava en que volia arribar, pas a pas, em quedaven 4 avituallaments. Seguía i seguía i els km s'acumulaven recordava el que m'havia dit en Joan Manel, te'n recordaràs de la pujada als empedrats, reserva't que és dur!!. Després vaig passar per un camí que m'era familiar direcció refugi d'Estassen, juraria que havia passat per allà, a que és el refugi del Pedraforca per on havíem passat amb en Javier V.? I sí, definitivament, arribo i em trobo al Pere Rullàn, quin privilegi. - Vas molt bé entre els 30 primers, em vaig sorprendre. Ja es feia fosc, saludar a aquest gran esportista de la muntanya i català, em va animar molt, després em vaig assabentar que había quedat segón al kv de la nit pirineu el dia abans.
La baixada cap a Gressolet era considerable i les cames estaven ja fotudes, m'era imposible baixar com m'agrada, patapam, de cul a terra!! ja ja ja, em vaig prendre l'últim gel fort de cafeina, aquest de 50mg. I vaig arribar al refugi. Havía d'arribar a vents del Cadí per prendre'm l'última barreta miraculosa, amb cafeina, guaranà i ginseng. Vaig fer temps per posar-me el frontal i vaig apurar al costat de l'Ana Comet, la 3a noia, amb qui vaig estar xerrant, seguint darrera seu amb el seu permís, és clar, fins arribar al refugi. M'explicava que era de Vic d'un poblet de 200 habitants que jo no coneixia. En arribar a Vents del Cadí m'esperava la Berta que va al·lucinar en veure'm la cara de patiment. Em vaig posar el frontal i l'Adri em va ajudar a la sortida a organitzar-me. Vaig seguir tirant i em vaig prendre tot el que em quedava, un gel que em va donar el meu amic Sergi M i la "barreta", -Adri, això és droga pura!! ja ja ja vaig seguir, cap els empedrats i sorpresa, l'Oriol en acció.
Va aparèixer menjant-se el món, -cóm estàs Oriol? -Estic que em pujo per les pareds!! ja ja ja, doncs tira i jo al darrere. Quina sorpresa, quina alegría trobar-lo, no podia anar millor. A mi em pujava tot i a ell també, volíem arribar i en aquell punt no podíem fallar. Anàvem volant per les alçades de la cursa, anàvem passant gent com si res, 4, 5, 6 entre ells l'Anna Comet, -Quin ritmassu porteu!! L'Oriol no m'escoltava, la música el portava, em sentia privilegiat de tot plegat però no sabia si podia aguantar molt més. Arribem a l'últim refugi i poc més endevant ens trobem a l'Adri, queden 6km aprox, uff ja queda poc!!!
- Va que ja ho tens!! dèia l'Adrià. Jo tot emprenyat, Nooo fins que no arribi a la plaça no estaré! Pensava en els que m'esperaven. No havia vist al Moya, ni a la Cristina en tot el dia i em van dir que vindrien, la Carlota m'estava esperant, no sé, m'imagino!! Ufff vull arribar. Una voira que no s'hi veia i l'Adrià ens cantava els diferents escenaris que quedaven, corriol, carretera, corriol, carretera del camping i poble. Només pensava en deixar-ne un i continuar per l'altre. Finalment arribem a la carretera, corríem a 4:30' era al·lucinant, les ganes d'arribar ens podien. Un tros de corriol i la pista camí a Bagà. No podíem demanar un millor final, èpic, tal com havíem començat, la guinda del pastís. Ens vam embolicar a l'entrada del poble i vam haver de recular, vam trobar el camí preguntant en una casa i ens van indicar, una mica estrany, que familiar la gent del poble. Arribem a meta i sí finalment, abraçades, petons, ja era hora collons!!! Estava fins el gorro de córrer, però molt satisfet, de mi, del rendiment del meu cos i de tot el dia que havia passat en un obrir i tancar d'ulls.
No puc explicar amb paraules el que és sentir-se acompanyat, aquests dos m'ho van fer sentir, és un luxe que no es pot pagar amb diners. Les persones que són al teu costat quan arribes són un gran incentiu, et motiven en els kms més durs finals.
Igual que totes les persones que van pensar amb mi i em seguíen pels xats, what's etcètera, realment em feu sentir important.
Gràcies a tots, sobretot els que em vau aguantar dies després que debía d'estar una mica insoportable. Va ser dur però va valdre la pena. Gràcies al Mister Jordi Truyols per ajudar-me a organitzar i fer-me la vida més fàcil. No és gens fàcil poder congeniar-ho tot quan treballes, hi ha festes majors i has d'entrenar tant, ja ja ja. No sé si faré curses tant llargues, potser em quedo amb les més curtes i intenses. Ara, a qui li agrada córrer ha de probar aquestes experiències per curtir-se i saber de què van.
Aquí culmina la temporada 2015-16, alguna més caurà, això segur...
I aquesta és la cara que et queda al final. Ara ja no me'n recordo però sí, és dur de collons!! Repte de la temporada assolit, 111km i 6500+ i amb bona nota. 37 de la general en una competició internacional està molt bé. Molt content i satisfet!!
