La Neorural 2017

Moltes emocions viscudes avui a la Neorural. Aquest any era la 6a edició d'aquesta cursa referent a la serralada marina que està agafant nom per la seva duresa i organització espectacular sens dubte.  

Primer de tot, jo m'enric dels comentaris sensacionalistes de l'organització, però és que, perquè jo soc persona d'experimentar i és quan sóc allà que me n'adono de la realitat dels compliments, em falta l'aire constantment i vull arribar, però això s'ha de treballar!!

Corriols constants, pels llocs més emblemàtics de la zona, castellruf, font sunyera, torre galzeran, font de la mercè, pedrera, corriols de caçadors, can gurri, castell de santmiquel i fins el poble. És una organització que compleix el que es proposa, fer una cursa el màxim corriolera passant el mínim per la pista, això li dóna entreteniment, duresa i sorpreses constants. 

La Neorural cada any obre nous corriols, existents d'abans i completament nous. S'informen del saber del poble i dels forestals i fan un traçat exigent, sorprenent i especial, una delicia que permet assaborir la veritable essència de la zona ubicada a la serralada litoral, amb entorns boscosos i bones vistes, del mar, Barcelona i la serralada.

Aquest 2018 el sr Santi Barril, arquitecte del recorregut, ha fet una feina sense precedents, digue'm que s'ha sortit. Rollo, crec que s'ha pogut divertir per la duresa i bellesa de cada tram, amb la dificultat que han talat una zona i malgrat tot no ha estat un impediment per ell i la seva organització. 

Per mi un aspecte destacable de la cursa és el marcatge, tot i que hi ha trams d'anar molt camp a través, escalar pedres, era difícil perdre's si anaves una mica atent, les indicacions eren excelents i els voluntaris estaven alerta.

Altre aspecte molt agrait és la bossa generosa del corredor, tovallola, "manguitos" hoko, agenda, gel calent per les cames, caldo verdures, gel gu, barreta energètica, aquarius, moritz sense alcohol. I ja no parlem del botifarrot amb barra de pa bo amb tomàquet, birra, flam, cola o begudes de l'arribada i els avituallaments cada 5km aprox.

La meva enhorabona pel carinyo i dedicació de l'organització fent la seva feina que fa que els que correm ho poguem gaudir tant.

Per altra banda un altre tema que valoro és la implicació del poble de Santa Maria de Martorelles en l'event. La família dels amics Prat al complert donant soport, els meus pares vibrant al meu costat i com no l'equip Flexor Sport Runners 42.2 que avui ha estat l'estreno. Personalment m'he sentit important, teníem una carpa per nosaltres, per canviar-nos, ens han fet fotos i a més han estat pel recorregut donant-nos caliu. Gràcies Jordi Arguisuelas, Runners 42.2, Flexor Sport, Àngel i Robert pel vostre soport incomesurable.

Avui hem corregut d'esquerra a dreta: Un servidor, en Joan Caldentey, L'Adrià Prat i l'Aleix Cunillera. En Robert ha vingut de supporter.

Per la meva part, després d'uns infortunis amb la pèrdua d'en Gerard Martínez i d'en Marc Villodres que s'ha fet mal al metatars, grans corredors; i de la destresa de l'Oriol Prat, que m'ha avançat al castell de Sant Miquel fent que les orelles em fessin palmes, he quedat 5e i amb un temps de 2'48"17, 10' minuts més que l'any passat però és que el recorregut se les portava. Cal destacar la progresió d'en Marc Villodres, ara a l'equip Invers i d'en Joselito que ha quedat 3r fent una cursa impecable, molt controlada.

Vull destacar la troballa amb molts amics que no veig gaire i avui ha estat el dia, en Guillem Fdz, en Rafa, en Dani Pérez, l'Adrià Selles, en Gerard i la Imma i a tots els que ens hem fet costat.

I aquest sóc jo, a la web de Nació Digital, quines fotos més chules, gràcies també.

Haig de dir que m'ho he hagut de treballar de valent per fer el que he fet, se m'ha fet llarga, soposo que per la falta d'entrenaments de qualitat i pel ritme imposat pel sr Marc Villodres des del principi que si no hagués pres mal hagués fet alguna cosa molt gran, tot i així ha demostrat que qualsevol contratemps no el fa enrere d'arribar al final.

Comentar que he corregut amb adidas terrex king5 una sabatilla minimalista 0 drop tacos de 4mm i una plantilla flexor sport multisport de mínima protecció. Per mi espectacular, propiocepció, s'agafa molt bé a gairebé totes les superfícies, lleugera i molt ben cordada, pel meu gust un pèl alta que fa que a l'hora de posar-se-la sigui una mica complicat.

Sensacions minimalistes 100% això sí, amb el peu cobert, però per contrapartida pots córrer a tota velocitat. Fins la propera, seguim amb la temporada que només ha fet que començar. Fins aviat. Propera parada trail Rocacorba.

Nou repte descalcista: 1a mitja descalç a Mataró.

De nou, els Amigos del Descalcismo, grup de facebook, ens animàvem a inscriure'ns i trobar-nos a la mitja de Mataró el 3 de desembre, en aquest cas, motivats de la mà de Jose Luís Diaz, un altre aficionat que va il·luminar i inspirar-nos a fer aquest repte junts.

Des del primer moment que no vaig poder dubtar la invitació d'en Jose Luis, ja ho havia fet amb mitjons, però no descalç i volia probar-ho, però amb la calma! buff, que equivocat que estic, ja ja ja!!

Finalment érem 12 descalcistes en aquest esdeveniment que comptava amb una cursa de 7 i la mitja. Feia fred, sobretot vent, però el dia començava bé amb la troballa i divertint-nos en la sessió fotogràfica prèvia inel·ludible.

A continuació es donava el tret de sortida i volíem sortir junts, però els imprevistos del guió ens van fer anar cadascun al seu calaix, Jose Luis i jo davant, per sota de 1'20.
Volia anar amb ell però aquell insistent "tira-tira!!" que ell repetia i l'energia de les meves cames que em demanaven guerra em va fer aprofitar aquella oportunitat per sentir la llibertat de córrer amb els peus nus. 

No sentia el meu cos, era amo d'aquell instant i captivat per aquell sentiment de gairebé no tocar de peus a terra em deixava portar pel procés que em portava a experimentar amb llibertat allò que tant m'agradava i em feia sentir viu, córrer. Passaven els km i cada cop em trobava millor, el cos no cedia, volia córrer més i més, em sentia viu, els meus peus començaven a sentir la petjada de l'asfalt raspós, esquerdes i baixades boges que potser no havia controlat del tot i també com no, la falta d'entrenaments descalços per adaptar les pells del peu. A les últimes rectes vaig veure al Carles Castillejos, un ídol per nosaltres. Jo seguía la línia blanca, fineta per deixar descansar els peus.

Vaig seguir, inclús incrementar ritmes als últims km's, el meu pare a l'última corba "ja arribes!", arribant a meta en 1:16:47 al·lucinant pensava que encara quedava. Em trobava genial, els peus una mica tocats, sobretot els dits grossos on m'havia sortit una ampolla del fregament amb l'asfalt. Un minut menys que la meva marca anterior, 9e gral i 3r cat. En Jose Luis 1:30 anant molt tranquil i apretant els últims km's.

Ens vam trobar alguns de la cursa de Lleida i altres que no ens coneixíem i tots vam acabar molt contents, tant que hem fixat propera trobada a la mitja de Granollers, el proper 4 de febrer del proper any.

Vull agrair a Jordi Vizcaino a la crònica: "La mitja de Mataró 2017. Territorio descalcista" feta al seu blog: feetness.es per les seves paraules càlides. És un blog molt complert sobre el minimalisme, com entrenador i esportista en aquesta disciplina des de la seva experiència. Blogs així amb contingut donen gust, personalment gràcies.

Gràcies a Amigos del descalcismo per fer-me partícep d'aquesta experiència, gràcies per ser com sou i per tot el caliu que em transmeteu. Seguim trobant-nos, deixant els nostres peus lliures. I gràcies als meus pares per fer-me costat i venir-me a veure!!

1a cursa descalcista de Lleida 29 d'octubre 2017

I en aquest parèntesi, últim trimestre de l'any, abans del calendari establert, seguim experimentant deixant els peus en llibertat i participàvem a la cursa descalcista de Lleida.

Des de la feina, en Joan, em va informar d'una cursa minimalista. Ell tenia desprendiment de cartílag, tenia la proposta de fixar-li el peu i no tornar a caminar, però des de que havia probat el minimalisme, caminar descalç, guaraches o fivefingers, com a mínim havia recuperat la il·lusió. Havia conseguir reduir molt el dolor, gaudir de passejar i haver de prendre menys medicació, perquè per la nit no se li carregava tant.

Era el diumenge 29 d'octubre quan es celebrava la primera edició d'aquest esdeveniment, en forma de caminata conscient en família i cursa minimalista, descalcista, organitzada per Equilibrium Cos Ment.

El primer que em va agradar va ser que consideressin la descalcista una categoria. Segons van dir, degut a les vagues i referèndum, van tenir dubte de muntar l'esdeveniment fins l`última hora però finalment va sortir, més o menys. Era suggerent poder córrer un recorregut mixte pensat per descalcistes, entenia que hi havia multitud de terrenys i superfícies i això prometia ser divertit. Tot i l'organització que no estava molt a la guait en la primera volta, després va respondre i va fer que tot acabés bé.

Personalment vaig trobar el recorregut divertit, asfalt, pedres, herba, terra, moltes superfícies diferents. Ens vam trobar una colla que no arribàvem a unes 20 persones per fer les curses. Ja coneixia a 2 corredors d'altres curses anteriors, En Paco i la Vero, bons referents de la Llagosta, que veníen del campionat mundial minimalista de Oropesa la setmana anterior. Vaig poder conèixer a Antonio Fontíveros, entre altres.

Va ser una experiència del més agraida, no només pel recorregut i el fet de trobar-nos practicant la nostra afició. Sinó per com ens van cuidar des de l'organització amb els torrons d'Agramunt que ens van posar després de la cursa i pel regal que em van fer com a guanyador, unes mínimal saldals.

Era un regal que no em va deixar indiferent, doncs me'n volia regalar unes però no sabia què comprar-me. Les vaig demanar i quan les vaig rebre em van encantar, semblaven força esportives i fàcils d'ajustar. Vaig pensar: "Molt fàcils però molt complicades per mi, com me les posaré?".

La nit seguent em vaig desvetllar a les 5:30 em vaig asseure al llit i me les vaig mirar. No sé ni com me les vaig posar i ajustar i em van semblar una meravella. Una fixació comodíssima i molt robusta. Necessitava probar-les només llevar-me i fer una ruteta per valorar sensacions. 

Va ser començar a córrer amb elles mentre me les ajustava i descobrir perquè tenia tantes ganes de tenir-ne unes. Espectaculars les sensacions. Amb ganes d'agafar-les sovint per experimentar el córrer amb el peu descobert, "barefoot running".

Marxàvem en Joan i jo contents de l'esdeveniment viscut, ell de veure'm córrer, jo de veure'l caminar descalç l'últim tram i entrar amb aquella alegria de poder practicar aquesta afició tant primitiva com és caminar descalç amb un somriure d'orella a orella.

Seguim gaudint feliços del que ens agrada, com ens agrada!!

Carros de foc 2017, cremats i assolits amb èxit!!

De ben petits i durant uns quants anys amb la família estiuejàvem a la Vall d'Aran. Fèiem excursions a llacs i pujant muntanyes. Recordant converses tenia present una ruta que passava per diversos llacs i estanys, els llacs Colomer. Aquesta era la meva il·lusió i tot va començar per aquí. Vista la tendència del moment de fer bogeries vaig començar a investigar i em vaig adonar que formava part de la ruta de Carros de Foc.

Tècnicament no era conscient de la magnitud d'aquesta zona, només sabia els km i desnivell i em van semblar assequibles en un dia sencer uns 60km i 5500+. Em venia de gust fer una ruta sencera, reseguint tot el recorregut. Comentant la proposta em vaig trobar amb 2 tocats de l'ala com jo que van voler pujar al "carro" mai més ben dit, en Marc Villodres i en Joan Caldentey. Entre les ganes que jo tenia i l'entusiasme d'aquests 2 que van creure en el que els proposava sense dubtar, es va gestar aquesta aventura. Fer el Carros de foc d'una tirada en les hores que fes falta.

 

Tot pintava molt bonic i idíl·lic, l'emoció sen's enduia i va arribar el dia i tots preparats vam anar a fer front a aquest repte. Després d'unes 3-4h de viatge vam arribar a la Presa de Cavallers. Ens vam vestir, ens vam afartar i vam sortir xino xano de la presa de Cavallers direcció el refugi de Ventosa 5km aprox. Acabàvem de sopar, començava a fer-se fosc, estàvem encarcarats del viatge, valia la pena anar tranquils i deixar que el cos s'anés activant i connectant amb aquell entorn natural tant pur.

Arribàvem al refugi, volíem fer vivac i les noies que portaven el refugi ens van advertir que no era permès, però si a les 6 del matí ens aixecàvem no passaria res i ens van donar una idea on posar-nos, en un prat entre unes roques sobre l'estany negre, el més profund del Pirineu. Mai m'havia imagitat que al cel hi hagués tants estels, l'univers era el nostre sostre, el cel ens fèia emocionar. Estàvem bé, una mica de rosada humitejava l'ambient. Les hores van passar lentament però per fi es van fer les 6 del matí, hora d'aixecar-se amb la primera llum.

Emocionats i ja aclimatats, havent dormit a gairebé 2000m+, vam anar a omplir-nos les panxes abans de sortir. 2 hores després, ens trobàvem a la Ma Antonia, de l'Slop de Parets esmorzant, primera sorpres, gent de Parets pel món. Sobre les 8 del matí sortíem, direcció Coll de Contraix, sabíem on ens posàvem?

Espectacular el Coll de Contraix, per mi el més dur fet fins el moment, potser a l'alçada de la pujada a Certascan, però pujar al pic encara va ser més dur. Seguim fins a Estany LLonch, després ja va ser més lleuger, bosc de pins i els primers rossinyols ens donaven la benvinguda. 

La nostra pregunta en arribar ¿És fàcil ara el camí fins el refugi de Colomina? Sí, ara trobareu una autopista, ahhhh!! Després de passar una muntanya i 2 o tres estanys més, a continuació d'una altra tartera, res a veure amb el Contraix, ara ja tot era fàcil, vam ensopegar amb un camí amb una via al costat. Això era l'autopista? poc després arribàvem a la Colomina. Vaig dinar pà amb tomàquet i una truita, en Joan amb tonyina i una cola, després una petita migdiada de 30', sortíem gairebé a les 15, però bé. 

El refugi de la Colomina era un lloc molt bonic, amb molt bones vistes i un embassament força gran. El vam voltejar i el camí ens va fer enfilar per la muntanya, seguíem i un altre llac, a sobre un altre. A dalt la muntanya ens van indicar i ens van informar de com agafar la draçera per no passar pel refugi de l'Estanca, vam fer una foto només al retall de la zona per on passar, però no del punt on tallava el camí, que era un tros més de mapa. Un grup de peregrins amb grans motxilles, provinents de Sant Sebastián, Galicia... ens van dessitjar sort i ens van dir que els hi fèiem enveja, jo pensava, d'això res posa't a fer-ho i ja veuràs com no rius tant!!

A les 18 arribàvem a la cruilla per dirigir-nos cap a JMBlanch "espot" o Ernest Mallafre i aquest últim és per on tiràvem, segons indicació ens estalviàvem 30' d'anada  + la tornada. 

Arribàvem a Ernest Mallafré i ja començàvem a dubtar sobre les nostres capacitats de completar la ruta. Em vaig adonar que no duia targeta de crèdit, ni diners suficients per passar la nit en un refugi en cas que ens vingués de gust. "Per mi una gran errada". Ens vam omplir de força i vam seguir cap l'estany de Sant Maurici i els Encantats, "Si ens hem proposat fer la ruta sencera doncs endevant!!!".

Seguírem cap a la cascada de Ratera, l'estany de Ratera i després el refugi d'Amitges. Arribàvem al refu i una mica abans avistant cérvols al camí, quin regal més agrait! Al refugi ens vam atipar, llenties i sopa de ceba, vam sortir calentons i ja gairebé era de nit. Treballant allà em va sorprendre la troballa amb la Fàtima, companya de l'institut, que fots aquí, que hi treballes? aquestes coses sempre fan alegria.

Vam sortir a la recerca de l'últim refugi el Colomers i allà havíem de trobar un indicador que digués "Coll de caldes de Colomers" era el que ens portaria a Ventosa. Després d'avançar una estona de nit discutint sobre el component del patiment en les diferents experiències de la vida, ens vam quedar sense piles a un frontal. Ens va costar decidir si fer servir les úniques que portàvem de recanvi, o esperar-nos, al final les vam posar. Ens vam animar una mica quan vam trobar una cruilla que ens indicava que anàvem directes al Colomers, sense passar per Savoredo. Arribàvem al Colomers abans de les 23, encara ens vèiem capaços d'arribar abans de les 3 o així al cotxe.

Només arribar al refugi hi havia un indicador, Refugi de Restanca dreta, "Coll de Colomers" Ruta dels 7 estanys esquerra. En aquell moment no sabíem, faltava la paraula Caldes, però estàvem cansats i no hi vam donar importància. Seguíem per un camí o no hi havia ja marques de GR, vermelles i blanques, només eren vermelles. Vam perdre les marques, seguíem pedres, després de 2 o 3h caminant vam decidir descansar fins les 6 i seguir, estàvem cansats, no sabíem ben bé ni on érem i a més havíem perdut les marques vermelles.

Per passar la nit només teníem 2 mantes tèrmiques, un no en portava, uns pantalons llargs, els altres 2 no en portaven, una samarreta térmica, els altres 2 res. Un gore, els altres 2 no en portaven. No servia de res fer ultres si no ens adonàvem de la importància del material obligatori!! Ens podia salvar la vida en circunstàncies inesperades com aquella.

La nit es va fer llarga, llarga, llarga. No feia gaire fred, per sort però clar, potser 0 o per sota de 5ºC segur. En Marc cargolat en una manta tremolant i amb la seva samarra verda de la sort llarga de pantalons. En Joan i jo compartint manta, ell amb pantalons curts i una samarreta que jo duia de recanvi que es va posar a les cames i jo amb pantalons impermeables, samarra tèrmica i gore, tapat amb la manta i fred, no em volia imaginar com estaven ells. Jo patia per la responsabilitat que havia adquirit i veient-nos en aquelles condicions. Però sí, ho vam superar!!!

A les 6 ens aixecàvem encarcarats i començàvem a caminar a la recerca de les marques vermelles, fins que anàvem entrant en calor poc a poc. Sí, seguíem i vam passar un pla verd amb pedres i petites basses, arribàvem a una cresta i vèiem llacs més grans, no trobàvem cap indicador, començàvem a baixar i això ens incomodava perquè no sabíem on érem i les referències que vèiem en el tros de mapa fotografiat no coincidien del tot.

Ens vam desviar de la ruta cap a l'altra part de la cresta perquè ens va semblar que estàvem ja a prop del nostre refugi inicial Ventosa, però no erem allà, no vèiem a ningú, ni tan sols hi havia marques de GR. Estàvem desesperats!! Havien passat 4 hores després d'aixecar-nos, sobre les 10-11 del matí, ja no contava ni arribar l'endemà a casa, el món se'ns queia a sobre, no sabíem on érem, ni com agafar la ruta bona. Vam començar a cridar-nos i va cundir el pànic. Havíem d'anar a la una, vam dir de pujar la cresta per a veure que vèiem, era el refu de Colomers, havíem d'arribar allà! Sí, baixàvem i de sobte en un llac una noia banyant-se en tanga, uehhh, gent a la vista, vida, vida, bon senyal! El seu home era a la bora i ens va ensenyar un mapa de la zona. De sobte vam tocar de peus a terra. Havíem de seguir direcció Restanca, abans de trobar l'indicador de Coll de Caldes de Colomers. Havíem seguit una ruta específica circular dins el parc, ens havíem desviat del recorregut a seguir!

Bé ara ens tocava refer el camí fins a Colomers i pujar cap a Restanca, això vam fer, vam voler deixar les mantes tèrmiques destrossades durant la nit al Colomers i ens van dir que només recollien la seva deixalla perquè els hi venien a buscar en helicopter, vam prendre una cola entre 3 i vam marxar. Un coll guapo guapo de kmv pujant per un prat que no s'acabava i fort a munt, un cop a dalt, trobàvem l'indicador esperat, Refugi Ventosa, Coll de Caldes de Colomers. Ja tot quadrava, ens acostumem al gps i els mapes també s'han de portar a sobre, encara que coneguem la zona ens poden aportar un major aprofundiment i si no la coneixem són una gran referència més, sobretot si no en tenim altra!

 

Res, lliçó apresa, ja coneixíem el que vèien els nostres ulls, havíem de seguir avall per la banda oposada del Contraix, vam baixar amb ganes i ja més tranquils amb l'objectiu de fer-nos un bany a algun lloc natural i així ho vam fer. A mi personalment em va relaxar per conectar amb el moment i seguir gaudint de l'experiència. 

Vam seguir fins el Ventosa, mentre agafàvem les coses ens vam relaxar una mica asseguts a l'entrada, tot aprofitant per donar les gràcies a les fantàstiques treballadores del refugi que havien estat molt amables amb nosaltres. Ens trobàvem amb en Toni Flores del Rios Running de relax també, quina sorpresa!

Continuàvem cap a la pressa de Cavallers, baixant de Ventosa amb molta calor, el sol calent del migdia deixava emprenta en nosaltres. Després de poc més 1:30 arribàvem al cotxe, sobre les 16-17 de la tarda. Vius i contents, socarrimats pel sol i amb força gana. Vaig poder avançar-me i després de canviar-me se'm va ocòrrer moure el cotxe a l'hombra on poder descansar resguardat del sol. Va ser una bona pensada! Quan van arribar en Joan i en Marc el cotxe estava més fresquet, es van rentar una mica i canviar de roba. 

Havíem d'afanyar-nos per no arribar demà a casa, i sí, entre el dinar a Barruera i tot vam arribar a les 23 o així. 

Buff quina películ·la, doncs sí, la tenim, gràcies al nostre reporter, en Joan, per tots vosaltres un recull de l'experiència, us encantará!

Fins aviat, gràcies a Marc Villodres i Joan Caldentey per fer-ho posible, sou increibles, sobretot per aguantar-me, per molts anys poguem seguir creixent junts, ja ja ja!!

Puntuant 4 punts a la trail Ulldeter, tocant el cel amb les mans i ensopegant a terra amb el cap!

El Trail Ulldeter quèia després d'una setmana carregadeta de feina i d'un cap de setmana coincidint amb la Verbena de Sant Joan, algunes circunstàncies no massa favorables, condicionant a més

Tot i així li vaig donar prioritat al cap de setmana, ja que em venia de gust poder passar-lo amb aquestes dues bestioles que tinc a Camprodon com a amics, la Imma i en Gerard, aprofitant així l'oportunitat de compartir amb ells la cursa curta d'Ulldeter.

Així va ser tot. Dissabte després de treballar arribava a casa a les 16, dinava i em feia una petita migdiada, per recollir-ho tot, fer la motxilla i cap a Camprodon. Arribava al poble a les 22, just per menjar alguna cosa i a dormir, hi van haver-hi sorpreses i una bona rebuda amb un sopar a punt per entaular-se, són uns amics genials!!

Després de passar una nit força bona el cos em demanava dormir més, però no hi havia més temps. Vaig fer el manta bastant i em llevava a les 6:30, massa just per esmorzar i anar a buscar el dorsal. Així quan vaig començar a córrer encara m'anava tornant, no li vaig donar importància fins que la cursa es va iniciar de veritat.

Ens vam trobar amb tot el volum de corredores i corredors que escalfaven i quan vam arribar a meta ens vam saludar, entre els que ens coneixíem, en Marc, l'Adrià, en Jordi, amics i companys de l'última experiència a la Garmin Trail Team, també eren allà. També vaig trobar-me amb en Daniel Pérez, que fèia molt temps que no ens vèiem, a lUri Permon i la Maribel dels Oju ke passu!!

Quan va començar a pujar sense treva muntanya amunt, és quan ho anava trobant, no em sentia del tot bé, però no hi ha mal que per bé no vingui, vaig afluixar deixant-me seduir per les vistes, que allà adalt, crestejant abans de la roca dels tres bisbats eren espectaculars.

 
Sentia la pluja que picava lleugerament a la galta dreta, accelerada pel vent. La vista de les valls a les dues bandes valia la pena, era la compensació a l'esforç que estàvem fent. Després d'un silenci que ho calmava tot, de cop baixàvem a la vall i sentíem com ases i vaques estaven de verbena encara, bramant i mugint com si s'acabés el món. Feia molta gràcia, era un contrast que el vaig apreciar amb molt d'humor. A continuació passàvem per l'avituallament i tornàvem a pujar el que quedava de desnivell positiu. A dalt del cel vèiem voltors que sobrevolaven les muntanyes planejant amb gran magestuositat, quin bonic regal. Un cop acabava la pujada, ja només quedava baixar pel prat i després pel bosc alpí, aquesta era la meva.

Vaig començar a aprofitar la baixada per recuperar ritmes i em trobava bé, cada cop la pendent era menys empinada i es podia córrer més. Quan ja gairebé era abaix vaig veure que m'indicava a 100m un últim avituallament. Anava molt ràpid, per un corriol de pissarra, tenia ganes de córrer i això fèia, fins que de sobte vaig entrebancar-me i no vaig poder controlar la caiguda, vaig aterrissar frontalment amb les mans i a l'aire pensava, menys mal, però de sobte vaig fer una tombarella i vaig ensopegar amb una roca al cap. Em vaig aixecar, anava afectat per la cafeina del gel que m'havia pres abans de la baixada i em notava el cos molt activat. Podia caminar i córrer, em feia una mica de mal el genoll i la cadera esquerra, em vaig tocar el cap i em rajava sang. Sorprenentment hi havia una ambulància al costat de l'avituallament, "no crec en les casualitats", vaig demanar que em miressin la ferida i em fessin una valoració i em van dir que tenia força obert. -Millor t'ho miri un metge uns quants punts t'enduràs!! km gairebé 21, allà va acabar la meva cursa. Més val que es quedi en una anècdota. Aquesta és la última imatge on em van veure córrer.

Vaig conèixer a en Carles, de Cerdanyola, voluntari, curiosament coneixia a la Itziar, familiar meva del mateix poble, el món és un mocador. Afortunadament no vaig perdre el coneixement, sí el seny, baixant tant ràpid. A vegades és al contrari del que es diu "Es pot perdre molt més a les baixades que a les pujades" especialment en el meu cas, si caus i has d'avandonar i encara que no em vaig fer més mal. La impotència de no acabar-me de trobar bé em va fer ser massa impulsiu, arriscant fins a un punt extrem, el risc el vaig pagar car, tot i així tot va acabar bé. Després de 2 hores vaig aparèixer així, amb un sushi al cap!!

Bé, una gran alegria veient el meu amic Marc García Villodres pujant al podi sub23, i és que va de pujada, està adquirint una experiència brutal cada cop sap fer millor les coses, això només és un premi per la seva continuitat i alegria que hi posa. Felicitats Marc. També vaig poder fer-li costat a l'amic Joan Caldenteny en l'últim km de la marató, quin tiu més dur, aguantant el tipus i sobreposant-se a una deshidratació, arribant a meta amb un gran somriure, aquests joves apunten molt fort!

Ara només em queda donar les gràcies, a tots els que esteu al meu costat, al Gerard i la Imma per les seves respectives medalles de xocolata, que no està gens malament, ho van fer genial i sobretot, per tenir-vos, és un luxe per mi, trobar-me amb vosaltres i com em cuideu és sempre una alegría, gràcies per ser com sou!!

També donar les gràcies a Land, per la roba i a tots els que em feu costat dia a dia permentent-me explicar anècdotes com aquesta que tanta vida em donen. Fins aviat.

Garmin Trail Team: Runners42.2 i Flexor sport entren en acció.

El passat dissabte 17 de juny vam tenir l'oportunitat de disputar la Garmin Trail Team, un recorregut per etapes de 200km atravessant Catalunya de nord a sud des de Castellar de Nugh fins a Sant Cugat amb un equip de 4 integrants i amics compartint la mateixa afició, córrer per la muntanya.

Jordi Arguisuelas, Adrià Prat, Marc Villodres i un servidor, Esteve Olivé, ens vam animar a aquesta aventura, proposada per la botiga de Parets Runners42.2 i en Jordi Arguisuelas amb el soport de Flexor Sport. Vam organitzar-nos la proba fent 2 etapes per cap distribuint així el volum i desnivell entre els més aptes per a cada recorregut.
Tot va estar plantejat com una experiència on gaudir, conèixer-nos una mica més i aprendre junts i així va ser, tot un èxit on vam poder compartir tot un dia junts ajudant-nos i treient el millor de nosaltres. 

L'abans va ser així, trobada a la Runners 42.2, per organitzar-nos, l'Adrià va proposar, coneixent les nostres aptituts, les etapes favorables, ningú va rondinar, tots d'acord. 

A continuació en Jordi, especialista en provocar emocions, entre nosaltres, per fer-nos sentir importants i també por/intriga als nostres adversaris, va fer això i ho va penjar com a cartellera, boníssim!!

L'ambient ja es va començar a caldejar, sobretot perquè Buff i PriviLife - Coreevo, també habien posat tensió amb els seus super equips i nosaltres no podíem ser menys. Bé, començava a sentir-se l'emoció. Finalment tot es va posar al seu lloc per embarcar-nos junts en aquesta gran aventura de 200km amb una única furgoneta, fent pinya, ja des de les 6 del matí del dissabte fins les 6 del matí del diumenge, sembla molt, però va ser curtíssim!!

Ens presentàvem a Castellar de Nugh, 45' abans 9:15, directes sense problemes, fent parada a Ripoll per esmorzar, omplir de gasolina els nostres dipòsits, pel que ens esperava. Recollim dorsals i ens presentem al breafing. Al poc, surt la primera etapa, protagonitzada, en el nostre equip, per l'Adrià Prat. Veiem la sortida i ens desplacem fins a Bagà.
Arriben, Privilife, al cap de 2' Buff i nosaltres als 10' aprox. Adrià amb molt bona cara, animat i satisfet dels esdeveniments.

A continuació surt en Marc, en una etapa que es presentava molt calurosa i sense pràcticament ombres, passant molta estona per camins oberts. Això sí amb ganes de fer-ho súper bé i mantenir la posició amb les dents.

Ens desplacem cap a Vallcebre per rebre'l i començar jo la meva.

Arriba en Marc molt acalorat, nerviós, però satisfet i mantenint la 3a posició. Molt bé!!!

Surto jo, tranquil, veient com el seguent grup em trepitja els talons, pujo a ritme la pista asfaltada i em passo el trencant, des d'un balcó sento: Ei, què fas? No és per aquí! abaix a la dreta!! Quina sort, que m'ajuden. Em trobo amb el component de l'equip que ens va al darrera i l'aviso perquè m'estava perseguint, girem i al cap de poc tornava a desviar-se i em perdo de nou, ara ells ens ajuden a nosaltres, quina sort d'anar junts, - per aquí!!

Bé, em poso les piles i començo a pujar amunt amb l'antena posada, surto d'un camí i baixem per un riu sec, de nou ens desviem cap un bosc de pins, em trobo bé, però fa moltíssima calor, corro i em dóna la sensació que vaig deixant enrere a l'equip que ens segueix. Em deixo portar per les meves sensacions per assaborir i viure aquesta etapa. Vaig avançant sense referències, procuro impregnar-me dels diferents tipus de bosc, pins, faigs, de tant en tant aixeco la vista i veig el pantà de cercs al fons, quina meravella. 

Sento fred inclús al bosc, tota l'estona protegint-me de la calor. Compto els km's de 5 en 5 fins que me'n queden 4 per l'avituallament km 21 o així, em quedo sense aigua i me'n recordo de l'ajuda de l'equip, sort que els he fet cas i m'he endut una ampolla més! Arribo a l'avituallament i em bec 1 ampolla d'isotònic, - ompliu-me la bossa sencera, si us plau! surto amb tot carregat, començo a pujar cap el monestir de Queralt. Vaig bebent, em sento inflat, però em fan mal els ronyons, faig un riu i pixo groc fosc, principi de deshidratació, però estic bé. De cop davant meu un seguit d'escales sense fi veient l'ermita de Queralt a dalt, ja ja ja, quin tip de riure, km 26, va amunt anem d'excursió! Tot arriba, sí, sí, arribo a l'ermita, veig un lavabo, entro, em refresco i segueixo. Va que ja només queda baixada! Vaig baixant fins que deixo el bosc. Entro a un polígon, sembla avandonat, és dissabte, molta calor, perdo les cintes i segueixo baixant avall, me n'adono, tiro enrere i veig que m'he deixat un camí.
Tornem a entrar a zona rural i bosquet de ribera, al cap de poc el deixo i arribo a una rotonda, ens aturen el trafic perquè passem, li pregunto a un home de l'organització, quant queda? Miro rellotge km 34, -Va que ja hi ets deuen quedar uns 4 o 5km per Avià! em moro de riure, que diu aquest boig? Era a 1 o 2km màxim del poble. Arribo a ritme per un camí pla i tots contents, menys mal, surt en Jordi.

Em costa desfer-me del localitzador i el chip de marcatge, però jo amb la calma. Sortim i cap el seguent poble, PuigReig, segons sembla li he tret 20' a l'equip que ens va al darrera. Cal esmentar l'espectacular refrigeri que ens tenien preparat a Avià, varietat de truites boníssimes, butifarra molt ben cuita, pa, coca de forner, tot fet amb molta cura i atenció, això sí!!

Arribem a Puig Reig, un poblet força proper, em dutxo i puc tenir unes paraules amb en Gerard Morales, quin bon paio! és molt familiar, ens desitjem ànims per seguir endevant. Veiem l'arribada de l'equip buff, destrossat, després del privilife i a continuació l'Argui que ve a bon ritme i animat, no sabem que farem, però passar-ho bé segur! Surt l'Adri, última acció per la seva part, quina sort!!

A continuació anem cap a Sallent, ja serà de nit i sortirà en Marc. Sallent és un poble bonic, coincidia que era festa major. Vaig dormir al costat del riu una estona sentint un salt d'aigua. Després hi havia un tiberi d'allò millor, ensaladilla rusa, tallarins a la carbonara, macarrons a la bolonyesa, gazpatxo, mare meva que bo!! Arriba l'Adri i ha de sortir en Marc, com una moto. I sí, es perd al principi i ens truca desesperat, però de seguida troba el camí de nou, tractem de relaxar-lo.

Propera arribada a Monistrol de Calders, és negra nit, arriba en Marc, molt fort, tant que deixa a l'Àngel enrere que l'ha anat a rebre, molt bona proba, segueix l'Argui. Penúltima etapa i em fa una mandra enorme. Em tocarà sortir rondant les 4 del matí des de Matadepera. Em prenc un café i em faig un fart de dormir al cotxe, però no tinc bon cos, tinc son. Em faig a la idea que em recuperaré durant el camí.

Arriba l'Argui i surto, m'he oblidat de posar el rellotge a to, no m'agafa senyal gps, el paro, el torno a iniciar, ja surto del poble i agafo un camí a l'esquerra de la carretera, tot pla. Començo a córrer a ritme i em vaig trobant bé, quan falten uns 5km per arribar al desnivell em prenc un gel. Sento sorolls pel costat del camí i se'm creua un super senglar, animo el ritme per deixar-lo enrere, però crec que s'ha espantat més ell que jo! ja ja ja

Segueixo i segueixo, em sorprenc perquè només passo trossets petits de sòl urbà i de seguida un altre cop al camí rural i bosc, crec que passo prop d'un hospital i després per una urbanització.

Em trobo amb la pujada i al cap de poc veig una llum que creua el camí, un ciclista freaky, mare meva i jo què sóc doncs? un corredor freaky, ja ja ja! Vaig com una bala, unes ganes de córrer amunt empès per l'adrenalina i la cafeina que fa estralls dins meu, em falta pujada, anem xerrant i m'explica que ha marcat el tram, li dóno les gràcies per ser allà i per la feina que ha fet que és de qualitat. Després em trobo un altre ciclista i m'explica que també és corredor i que és el primer cop que col·labora en l'organització d'una cursa, també li dóno les gràcies i li dic que és de gran valor el que està fent per nosaltres. 

Aviat arribo a Sant Cugat, sóc conscient que dins de poblat serà més complicat seguir les marques i que haig d'estar amb els sentits ben desperts, suo, el que no he suat durant el dia, vaig xop. Les senyals van d'una banda a l'altra de la calçada, passant per parcs, carrers, tallant vies fins que arriba un moment en una cruilla veig, on veig una cinta a terra, merda!! vaig a la dreta amunt i no veig res, torno enrere i vaig a l'esquerra. Pregunto a uns homes que estan bebent al carrer, -La Garmin Team Trail? em miren com si els parlés en xinès!! Se'm cau el món a sobre. Després d'agafar el mòbil, tot suat i no poder ni marcar, els hi demano que m'eixuguin el mòbil amb senyes. No m'entenen, de cop un diu -Ahhh eixugar, resulta que eren catalans. Mare meva quina turca que porten!!!

Parlo amb l'Àngel i no sé ni donar-li senyes, però em ve a buscar, em crida i vaig en direcció contrària, sóc super a prop, però em desespero, perquè no sé ben bé si podem fer tercers o ens atraparan!!

Finalment, després de rebre una ubicació de l'Adrià, que tinc por de no saber ni seguir, l'Àngel m'atrapa per darrera i em diu - Estigues quiet i segueix-me!! Em quedo més tranquil, el segueixo i en menys de 500m per carrerons entrem a la plaça, veig els meus companys, porto a l'Àngel suant, el pobre! L'Adrià em diu que m'aturi, i així entrem tots junts a meta, ens posen una cinta de guanyadors, m'encanta!!

Final feliç, malgrat uns segons després, començo a despotricar la meva desesperació i perdo els papers contra la organització, que no tenia cap culpa, en veritat ho havien fet genial en general, malgrat en alguns aspectes de la senyalització. Però jo no vaig ser capaç de gestionar les emocions en aquells moments.

Per sort, al cap de poc tornàvem a ser allà, per pujar al podi, 3rs per equips de 4, on va ser la meva oportunitat per disculpar-me per la meva mala actuació.

Una cursa molt recomanada, gran experiència grupal i un recorregut assequible a nivell tècnic per un corredor/a de nivell mig, amb uns paratges i traçats de gran bellesa, indrets destacables en la nostra geografia catalana. Una organització ben gestionada, amb voluntaris a totes les etapes i a totes les cruilles urbanes donant accés preferent als corredors i corredores.

Només em queda donar les gràcies a totes les persones que m'acompanyen per fer realitat aquestes aventures que em dónen tanta vida. En aquest cas, destaco la proximitat i carinyo donat per la família García Villodres, quins pares tens Marc, no els pots pagar ni amb tots els diners del món. Així també a l'Àngel, com no, per fer-nos costat en els moments fàcils i difícils i al sr. Jordi Arguisuelas, pels seus contactes i per donar-li forma a aquesta proposta així com al seu esforç posant els medis per fer-ho possible. Gràcies Marc, Adrià, aquestes experiències uneixen. I a tots els que hi vau ser!! Gràcies Runners i Flexor sport per aquesta experiència. Fins aviat amics.

Cursa de l'Alba 2017: aprofitar un dorsal no podia ser més emocionant.

Ja fa ben bé 15 dies vaig tenir l'oportunitat de fer la cursa de l'Alba. Una clássica proposta que celebrava ja la seva 30a edició i va ser una molt molt bona decisió.

Resulta que el 14 de maig es celebrava la cursa de l'Alba i a mi em convidaven a la Parets-Montserrat, ja que l'any passat vaig fer molt bon paper. La questió és que aquest any no estic fent gaires km's i la primera, la de l'Alba, una mitja marató em venia com anell al dit, perquè és la meva distància predilecta enguany.

Es va donar la situació que en Miguelow-flow, jajaj, no hi podia anar i a mi se'm van obrir els ulls com plats i cap allà que me'n vaig anar!! Encara se'm va fer més la boca aigua quan en Yeray, el "furgo king" em va proposar d'anar a sentir l'ambient en viu. Tot pintava de forma idílica, ja que a més es sumava que allò era entorn "tigres tropicales" i podria veure, estar i córrer amb els meus antics amics i companys "cck Merrell" i això m'omplia de d'alegría, iuuhu!! 

Hi havia altres aspectes d'incertesa, això sí, ú que estava en procés d'evaluació de la piscina amb el conseqüent treball a casa que havia d'avançar i dos les hores menys d'entrenament que fer aquesta feina m'ocasionava. Però això era el de menys, el més important com sempre era viure l'experiència i gaudir de tot plegat que això pintava d'allò millor.

Tot es va posar al seu lloc i el dia abans ens disposàvem a anar d'excursió en Yeray i jo. Tot perfecte, dorsal i berenar, on ens vam trobar a l'Andreu Simó favorit i corredor espectacular que ens mostraria la seva qualitat, li vam dir que no corrés gaire, però em sembla que no ens va fer gaire cas. Després, trobada amb l'Ivan, quina il·lusió, és un paio genial, es troba a faltar perquè és una persona que desprèn alegria allà on va i com que feia temps que no ens vèiem teníem moltes coses a explicar-nos. Va estar bé encara que jo en ocasions una mica en bàbia, jem jem!! 

Arribada amb l'animador nº1 l'Ivan          

Sopar, malament, en un bar de mala mort, mal sopats, tard, però bé, l'important era la companyia, no?? i era de luxe!!
Ens vam plantar amb la "furgo de luxe" a la mateixa esplanada d'asota la sortida i com prevèiem a les 6 del matí ja hi havia moviment. A mi no em va afectar gaire perquè, com he dit estava en bàbia, però al Yeray una mica més. Llògicament després d'haver sopat malament em vaig llevar mig resacós, boca pastossa, però sense problema.

Conclusió: "la propera vegada portaré el sopar". Vaig acceptar la meva part de responsabilitat perquè aquest cop em tocava a mi i no pas a en Yeray que ja s'ho havia currat l'anterior ocasió i per falta de temps i mandra, no ho vaig fer, pal al cap, ai!!

Total que sense més vam veure la sortida de la marató, amb en Granadero, que per sort feia la proba reina, la marató, puntuable pel campionat nacional. I nosaltres a les 9, una hora més tard, sortíem, després d'un escalfament prou interesant on ens vam reunir amb en Jesus, altre cck.

Vam sortir, força ràpids, jo m'havia oblidat el rellotge però vaig pensar que així aniria més tranquil. L'Ivan i en Jesus em van fer 5 cèntims del recorregut, "no apretis fins arribar al ciment, aquesta cursa es guanya a la baixada".

Amb en Jesus a l'arribada


Així ho vaig fer, em vaig situar entre els 4 o 5 primers pujant a Montserrat i sentia que havia de reservar, anar tranquil fins a la baixada, la meva zona predilecta. Arribats a Sant Miquel em trobava de luxe, ca-co Caminar i Correr. Baixem a Montserrat i cap amunt a Sant Jeroni. Sí allà em van avançar un parell de corredors més, però no m'importava.

 Arribat a Sant Miquel                   

Allà els animadors de luxe, Juan i Iván, va Esteve, tranquil, molt bé. Em trobo al Yeray baixant, ànims. Després en Jesus m'avança i corro amb ell, deixo que em faci de guía, allò és casa seva, quin luxe, és una alegria correr amb amics i veure'ls tant bé.

Ja estem a la baixada, arribem a l'últim avituallament i ara és la meva, començo a fotre llenya al foc, però sentint-me segur a cada pasa. Avanço al 5e, al 4rt, al 3r i poc després al 2on, no em pensava que els portés tant a prop!! 

Content i amb energia segueixo corrent a molt bon ritme fins arribar a l'última baixada que ja m'era familiar perquè havíem estat escalfant allà. Finalment arribo a meta quina sorpresa, no m'ho imaginava, 2on finalment.

Ens esperem uns segons i ja arriba el 3r, resulta que no estava molt fi i tenia el turmell tocat.

Aquesta foto resumeix el podi de la jornada, ni més ni menys en Joan Simó ens havia tret 12' mare meva, una demostració de la seva qualitat en tota regla.

Jo amb un temps de 2:11:40, ja podia estar content, no el seguent, contentíssim, no podia demanar més.

A la meta com no dutxa i divertiment amb tots els amics retrobats:

Ivan, Jesus i Juan d'esquerra a dreta. Tota una experiència amb molt molts premis com són tots els que vam poder retrobar-nos i passar una bona estona junts fent el que ens agrada.


I com no el cap de setmana de furgoneteo que ens va permetre conèixer una gran cursa, a la muntanya màgica.

A la imatge de la dreta amb en Yeray i l'Andreu. Gràcies a tots, gràcies a l'organització, pel gran recorregut i atenció rebuda. Gràcies al Yeray per l'oportunitat i la companyia, per soposat, sempre és un luxe.
Gràcies als cck per ser allà i aconsellar-me tant bé. I també com no al Jordi Truyols i a Land per ajudar-me en la preparació i equipament respectivament. M'ho vaig passar genial!!!

I com no, felicitar al meu nebodet, a qui li dedico el podi per haver estat el seu aniversari el 13 de maig, perquè me'n recordo de tu, ja són 8 anys. Felicitats i per molts més creixent amb tu!!!

Salutacions i fins aviat.

Montescatano 2017, la cursa de muntanya de Montcada.

Ki havia de dir que a Montcada hagués una cursa de muntanya tant coneguda i també dura? Doncs sí la Montescatano.

Després de diverses vegades recomanada pel Valcàrcel i altres amics de ca n'Arimon aquest any m'hi vaig inscriure, hi havia campionat europeu de veterans, però havia de tenir llicència i com que estic al triatló, vaig preferir fer la de 21.7km i 1150+, quina passada!!

Després de diverses curses d'asfalt, la cursa de la Llagosta de 5k descalç amb Bea Cantero el 9 d'abril i de la mitja de montornés augmentant distància també amb els peus lliures, aquest cop amb mitjons el 23 d'abril, avui tocaba el que m'agrada, muntanya i a més cursa de proximitat.

La jornada ha començat trobant-me amb moltes cares amigues, Paco Ruiz, corredor de la cursa curta amb huaraches, Gema Macián i Jose Ma Bellido amics de ca n'Arimon que també feien la cursa llarga. A la sortida parlant amb Francesc, de Berga, guanyador de la cursa curta.

Hem sortit a tota bala amb en Carlos Cera, el primer classificat, corria molt bé, m'ha encantat observar-lo d'aprop i abans d'acabar el tram pla ja he vist que no hi havia res a fer, jo no el coneixia. En Francesc també anava amb mi, després de 2km o així ens ha avançat el segon classificat pujant, ja he vist que pujava molt fi i he seguit fent la meva carrera. Així ens hem posicionat els 3 primers de la cursa llarga davant dels de la curta, em sentia content de tenir corredors de nivell que m'ho posessin difícil perquè així em podia medir amb ells i això també aporta emoció a l'assumpte.

De seguida que he vist que anava sol, ja he començat a regular, buscant una comoditat que em permetés anar donant gas però regulant per afrontar l'experiència amb energia fins el final tot seguint les indicacions amb seny, aspecte que dóna un punt d'avantatge i gaudint el circuit, aspecte més important per mi.

Així ha estat un mix entre pista i corriols, però poc tècnics, molta pujada, no s'acabava mai, era continua, en general molt corrible, que això és el que li donava intensitat. El recorregut era sorpresa rera sorpresa, molta corba, s'entrellaçava en molts trams amb la cursa curta, el que obligava a estar molt atent. En uns quants trams d'aquests pujant a les antenes m'he trobat amb en Mau, diseñador barefoot, encomanant aquest bon rotllo que el caracteritza.

L'organització era de luxe, animaven que donava gust, inclús diria que es deixaven la pell per fer-nos sentir importants, aconseguien renovar la nostra energia i recordar-nos de l'alegria que era ser allà fent el que ens agrada, enhorabona per aquest aspecte, quan la gent ho viu al teu voltant tu també ho reps tot això, així ho he sentit, gràcies!!

S'havia d'estar atent, no hi havia trams plans pràcticament, ja em va dir el Jose Ma que em guardés que el final era dur, ens trobaríem un tallafoc al 16-18 però no em pensava que fos tant, lluny, però menys mal, perquè ja no podia ni córrer, ja ja ja.

Molt satisfet, he pogut mantenir el ritme fins el final, fent una cursa molt regular acabant finalment en 3a posició, amb un temps de 1:49:40. El tercer a 2' guanyador de la cursa l'any passat, això vol dir molt bé, hem donat guerra aquest any.

Finalment hem aixecat copa, no de trofeu, però sí de cervessa amb en Joan Gratacós i Lídia Paniello que ens han vingut a animar, és un luxe aquests animadors. 

Com sempre donar les gràcies a Land per la roba i confiar en mi i a Jordi Truyols Smart training per l'ajuda en els entrenaments. Igual que a totes les persones que hi han sigut i les que no, però que hi he pensat i pensen en mi. Aquest podi li dedico a la meva germaneta que ha estat aquesta setmana el seu aniversari i me l'estimo molt, felicitats i per molts més, muuuua, suma i seguim. Properament cursa de l'Alba a Montserrat, fins aviat!!!